Els camells s’orienten de nit sense necessitat de més llum que la dels seus passos. Així travessen el desert sense reclamar l’ajuda de la Lluna i les estrelles. D’aquesta mateixa manera, Egèria va visitar els Sants Llocs, un Orient que conservava el misteri de les religions monoteistes i que trobava a faltar els profetes. Tot el que va portar va ser una Bíblia escrita a mà i una fe per moure muntanyes. La va necessitar per recórrer el món romà, des de la seva Gallaetia natural, caminant per la península Ibèrica fins a deixar enrere els Pirineus, arquejar el sud de França, el Nord d’Itàlia i prendre un vaixell que la portaria directament a Constantinoble, la ciutat que Constantí el Gran havia fundat feia només seixanta anys per estendre la creu pel món.

Egèria va realitzar el viatge més extraordinari de tots, entre el 381 i el 384. Primer va llegir a les Santes Escriptures els llocs que visitaria un dia. Va conèixer de primera mà (la de Déu) la terra en la qual havia nascut el Crist i s’havia desenvolupat la cultura dels jueus, els avantpassats dels deixebles. Ho va fer rere les parets del convent on resava i lliurava la seva vida. Tenia cura d’un hort i escoltava missa. Aviat va vèncer els murs de la seva cel·la i va sortir al món que havia llegit per demostrar que era cert. Ella també volia ser part d’aquell relat. Va agafar una palma i es va preparar per travessar el Mediterrani. Viatjaria segles enrere i trobaria en els seus passos la veritable història d’una religió que ja començava a dominar tot el món conegut.

L’Itinerarium és un d’aquells miracles que la humanitat ha conservat. Un relat de viatges a Terra Santa escrit per una dona hispana al segle IV que descriu un món fascinant on els camins es connectaven tot i els quilòmetres i les llengües. Egèria inicia la seva narració als peus del Mont Sinaí i escolta el cant dels pelegrins que esperen la seva ascensió per arribar al lloc on Moisès va rebre els Deu Manaments. Quan inicia la seva escriptura, ja fa un any que viatja. Després del seu pas per Constantinoble, anhela arribar al lloc on la creu es va erigir un matí de Divendres Sant. Es diu Jerusalem i l’ha imaginat tantes vegades a la cel·la del seu convent que pot perdre’s pels seus carrers sense més orientació que la seva fe. Traspassa les muralles de Jerusalem (una ciutat encara romana que cerca entre les runes el Temple de Salomó), se submergeix en els carrers estrets on el Messies va ser crucificat; el Mont de les Oliveres, amb els seus arbres quiets i plens de perfum; el Sant Sepulcre, on busca una llum que indiqui el dia de la Resurrecció. Reviu els versets de l’Evangeli i xiuxiueja les set paraules perquè l’encens de les esglésies adopti la llum de la tarda.

Es quedarà durant tres anys a la ciutat dels milers d’anys, però viatjarà a Jericó (l’assentament més antic de tots segons l’arqueologia moderna), Natzaret, Betlem i Cafarnaüm, on Crist va manar a Pere llençar les seves xarxes i pescar homes, a les costes del llac Tiberíades. També Galilea i Hebron, ciutats que buscarà seguint les petjades d’Abraham. Egipte i el color de les seves sorres no són límits per al seu viatge. També arriba als seus ports, allà on el mar s’obre al comerç i les àmfores de fang. Al Mont Nebo vol trobar, entre les pedres del desert, l’estàtua de sal en la qual es va convertir la dona de Lot en mirar la ciutat de Sodoma en flames, però Egèria, la viatgera de la fe, és també una escriptora honesta, i desmenteix que existeixi aquesta faula. La seva prosa no és cega a la raó. Ans al contrari, s’esforça per conjugar fe i enteniment.

Després d’albirar Àfrica i Àsia al cim del Sinaí decideix tornar a la Gallaetia, passant per Jerusalem. Abans d’abandonar Orient s’endinsa a les planes de l’est, als països antics d’Ur, on les civilitzacions construïen torres més altes que el cel. Són els zigurats, construccions que molts biblistes volen relacionar amb la Torre de Babel, gràcies a les seves formes allargades que intenten escalar el cel. Allà veu el seu reflex a les aigües del Tigris, un riu que porta la sang dels primers homes de la història. Torna per la península d’Anatòlia, visitant Mesopotàmia, anhelant la llegendària ciutat de Babilònia i trepitjant el sòl de Síria, sempre fresc de martiris. A Tars busca les petjades de Sant Pau i decideix visitar Efes, la ciutat més grega de Turquia. En aquest moment es perd la pista d’Egèria. No sabem si va aconseguir tornar al convent, si el seu viatge es va estendre cap a l’oest, en els dominis d’una Roma malenconiosa i borratxa de poder.

Les vivències dels seus dies a Terra Santa es van oblidar als monestirs europeus, quan els homes van perdre el llatí com a llengua de subsistència. Va ser al segle XVI i perquè la casualitat del destí exigeix ​sempre una confusió, quan Egèria va tornar a la vida i el seu viatge va cobrar forma en els peus dels pelegrins més audaços. Egèria va fer el més difícil en un món d’homes: demostrar que la Bíblia era un relat en moviment i que també havia estat escrit perquè les dones el llegissin, l’entenguessin i el convertissin en un viatge.