Avui la gent acudeix a grans estadis de futbol a vacunar-se com qui fa la compra o respira, però hi va haver un temps en què les primeres dosis de vacunes van travessar l’oceà Atlàntic en una corbeta, inoculades en els cossos innocents de nens que, espantats, s’amagaven entre els sacs de blat per vèncer el mareig i les rates. Va ser a la primera dècada del segle XIX. Espanya estava a punt de perdre un imperi, asfixiada per les demandes d’alliberament de les regions americanes i incapaç d’aturar la fragmentació del seu llegat al món. Resulta curiós que aquell país en descomposició enviés a les seves terres més distants una expedició científica per acabar amb la verola, en lloc d’exèrcits per aturar els Bolívar de torn. La metròpoli es va quedar en península europea, endarrerida, però es va guanyar el privilegi de la bondat. Com a mínim pel que fa a la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna.
Francisco Javier Balmis i Isabel Zendal no són tan celebrats com haurien de ser-ho en la història del país. Hi ha pocs casos al món que tanquin la noblesa i el sacrifici que van impulsar els líders de l’expedició. Es proposava, de manera simple i directa, salvar la quantitat més gran de vides possible. El context era terrible. A principis del segle XIX, la mortalitat infantil disminuïa els índexs de desenvolupament de tot el món, sobretot en aquells països sense assistència sanitària. Però sens dubte era la verola la que causava estralls en els nens menors de deu anys, elevant la llista de difunts a xifres insuportables. Era el dia a dia d’una història que avançava de manera desigual depenent del lloc on es naixés. Edward Jenner havia descobert la vacuna anys abans i la població europea ja gaudia d’un remei que, als ulls innocents del segle XIX, podia semblar bruixeria. Però funcionava.
L’expedició de Balmis tenia com a objectiu vacunar el nombre més gran possible de nens en aquells territoris pertanyents a la corona espanyola i fundar llocs de vacunació fixa. El principal problema era tècnic. Durant el trajecte travessant l’Atlàntic, les dosis podien fer-se malbé sense una conservació adequada. Per això es va idear un mètode revolucionari, no mancat de temeritat. Setmana a setmana, un parell de nens serien vacunats durant l’expedició. Dins seu portarien la cura per a la resta de la humanitat. El viatge científic traspassava les barreres del coneixement i l’aventura. Seria també una expedició salvadora.
Composta per 37 persones, Balmis es va fer acompanyar per quatre metges, dos pràctics, tres infermeres i 22 nens, inoculats ja amb el remei, portadors de l’esperança per a la resta de món. Isabel Zendal, rectora de l’orfenat de La Corunya, va exercir un paper fonamental com a infermera i cuidadora dels nens.
La corbeta que va fer possible l’expedició científica es va anomenar María Pita i es va allunyar de les costes espanyoles des del port de la Corunya. Vorejant Portugal, la primera parada va ser a les Illes Canàries, seguint al peu de la lletra un viatge repetit durant els tres segles anteriors, quan les caravel·les i els galeons deixaven Cadis per arribar al Carib. La María Pita va arribar a San Juan de Puerto Rico i després a Veneçuela. L’expedició es va dividir, per arribar al nombre més elevat de persones possible. El doctor Salvany va remuntar el riu Magdalena, cap al Virregnat de Nueva Granada, en l’actual Colòmbia, i va recórrer Equador i Perú fins a Bolívia, fragmentant-se al seu torn per arribar, per la costa xilena, als confins dels continents. Mentrestant, Balmis va posar rumb cap a Cuba i va tocar terra continental al Yucatán, endinsant-se a Mèxic, amb petites expedicions independents que van portar la vacuna cap a Texas i Guatemala.
Però el viatge de la vacuna no va acabar en aquell punt. Balmis va creuar el Pacífic en direcció a Filipines, l’extrem més allunyat de l’Imperi Espanyol. Un cop allà, els nens es van distribuir entre Zamboanga, Mindanao i Cebú. Balmis es va dirigir a Macau i Canton, portant la solució vírica a la Xina, el que suposava un acte humanitari que no entenia de fronteres i no només es limitava al territori espanyol. Isabel Zendal va tornar a Acapulco el 1809, al costat del seu fill, per continuar la tasca de vacunació a indígenes, mentre que Balmis va travessar l’Índic, com en el seu dia havia fet Elcano, aturant-se a Santa Helena i vacunant a la població local, just al mateix temps en què un jove general francès posava en perill la història. Ironies del destí.
L’expedició de Balmis i Zendal va suposar la supervivència directa de centenars de milers de persones, impossible de delimitar, però també va constituir un avenç científic sense precedents, demostrant que en termes sanitaris no hi ha barreres si l’home s’ho proposa. Si Balmis i Zendal haguessin estat fills de la Gran Bretanya, potser aquest article seria innecessari. Però no ho són.
