La cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio, discreta i continguda, ha estat un reflex fidelíssim de la situació de pandèmia i d’incertesa que vivim a tot el món. També del necessari perfil baix en un acte emblemàtic ple d’alegria i emoció, quan la COVID dóna ensurts cada hora a la família olímpica amb baixes d’esportistes. El mateix govern japonès s’ha plantejat en diferents moments si calia mantenir la convocatòria, oblidar-se de Tòquio 2020 i obrir un parèntesi com va passar durant les dues guerres mundials. Al final els interessos en joc, el desig de no malaguanyar les aspiracions d’una generació d’atletes i el criteri que si es pot han acabat prevalent. Si tot va bé, perfecte.

La cerimònia servia per contraposar una certa sobrietat japonesa amb l’exuberància i color dels seus veïns del continent, la Xina. Res a veure amb la vistosa inauguració de Pequín 2008. Fent un repàs a YouTube d’aquests esdeveniments on cada ciutat amfitriona intenta superar a l’anterior comprovo que avui, dia de Sant Jaume, es compleixen 29 anys de la inauguració dels jocs de 1992 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Una cerimònia, amb Lluís Bassat i Josep Maria Casanovas, com a màxims responsables, que es va considerar tan diferent i original a les anteriors, en integrar un concepte d’espectacle de gran volada, que marcava el futur de les cerimònies inaugurals amb gran exigència.

Bassat i Casanovas no van tenir fàcil que els polítics els hi aprovessin un pressupost de 400 milions de les velles pessetes i reunió darrera reunió els hi tombaven. Fins que un dia els hi demostraren la rendibilitat de la despesa i el poc que en comparació traurien gastant «només» 400 milions en anuncis publicitaris de Barcelona als principals mercats. La gestió dels Jocs va tenir en els anys de preparació moments de dificilíssims equilibris institucionals. Però al final tot va sortir bé i la figura del llavors president del Comitè Olímpic Internacional, el barceloní Joan Antonio Samaranch, no era aliena a l’èxit. Sense ell no hagués estat designada Barcelona i la tutela que va exercir durant aquells anys fou discreta i efectiva.

He estat a cinc Jocs Olímpics a més de Barcelona: Atlanta (1996), Sydney (2000), Atenes (2004) i Londres (2012). Però els de Barcelona foren els primers i a més jugant a casa. La transformació de la ciutat que vivia d’esquena al mar fou radical. Els ciutadans s’hi bolcaran amb joia i fins i tot es va viure el que amb el temps ha estat un cert miratge, una sintonia entre el catalanisme i una certa idea d’Espanya. Ep, que les medalles i els èxits esportius, la bona imatge que s’oferia al món, ajudaven molt. Però també llegies l’endemà de la inauguració, a determinada premsa esportiva madrilenya que la notícia important era el segon Tour d’Indurain i no pas els jocs. O destacant que l’arquer Antonio Rebollo, que va encendre la flama olímpica, «es madrileño». Estupendo.

Quatre anys després a Atlanta semblava que els jocs els organitzava la «Coca-Cola» que hi té la seva seu. Buscaren la practicitat i molt poc fet de quedar bé davant del món. Els hi era igual. Tampoc el tipus de ciutat, molt pròpia de les urbs als Estats Units, un centre amb gratacels dedicat als negocis i grans extensions de cases baixes al voltant. Quatre anys després amb el nou mil·lenni i amb la dificultat afegida de quadrar la primavera-estiu dels hemisferis nord i sud, Sydney, a la vital i jovenívola Austràlia, fou el més semblant a Barcelona. La ciutat és fantàstica i això és començar bé, amb un estil de vida i una manera de tractar la política i els negocis que combina aspectes britànics, nord-americans i continentals europeus.

Atenes fou un homenatge als orígens de l’olimpisme commemorant el centenari dels jocs moderns i aquesta tornada a la tradició i als llocs emblemàtics va ajudar a tapar les mancances de l’organització. Vaig tardar 8 anys a tornar a uns jocs, en aquest cas els de Londres el 2012. Havia previst que m’hi escaparia dos dies, però al final tot va millorar. Sorprenentment, Londres no estava ple, els turistes no olímpics aquell any no hi eren i els hotels tenien una baixa ocupació i rebentaren els preus. A més vaig entrar a la roda de les entrades o invitacions disponibles per absències no previstes controlades per feina i amb els anys has anat coneixent. Així, un dia, anar una mica ben vestit i amb una jaqueta a la mà em va permetre acabar a la zona preferent de Wimbledon i menjar les seves tradicionals maduixes amb nata.