Vist de prop, en poc es diferenciava el rei, caminant pels passadissos de l’Escorial, d’aquells comerciants flamencs que arribaven a les costes d’Heraklion per vendre tot allò que no havien pogut col·locar a Durazzo i Ragusa. Tenia la barba esclarissada i pèl-roja i la mirada espantadissa, com si sobre les seves espatlles no descansés la sobirania de mig món. Va pensar que aquell monarca no visitaria més que una centèsima part dels dominis que regentava. Mai veuria ni Amèrica, ni les illes de les Filipines, ni els enclavaments de l’Índia. Ni tan sols les costes africanes. Li costava un món sortir d’aquell monestir que amb tant de sacrifici havien construït per a ell. Amb la bellesa que s’escampa pel món, com és possible que no abandonés, almenys uns mesos, la serra de Guadarrama pels turons de Roma, va pensar.
El pintor portava alguns anys vivint a Toledo. Com si la seva vida fos un fil de seda, colorit i delicat, havia arribat fins a l’extrem oposat de la geografia mogut pel mateix impuls pictòric. Doménikos Theotokópoulos volia retratar la realitat a través d’una bellesa molla. Així es plasmava la llum en els seus quadres, com si desprengués una aigua tropical que mullés l’aire que l’envoltava. I amb aquesta idea va desembarcar en tots els ports, aquests fragments de mar, i va caminar per totes les ciutats com els brins del llenç es van enganxant a l’oli. A la bellesa li va concedir el desig de ser representada amb la seva ànima i no només amb el seu cos.
Pobre Felip II, pensava, amb els ulls buscant alguna escapatòria a terra, sense atrevir-se a mirar fixament aquell pobre pintor que acabava de presentar-se a la cort. Li van dir que es feia anomenar El Greco perquè el seu nom autèntic era massa difícil de pronunciar. Sonava a cavaller croat, en els temps en què Grècia dominava Orient i no era un tresor ultratjat en mans dels turcs. Havia arribat a l’Escorial per escoltar el veredicte del rei d’Espanya. El seu quadre, El martiri de Sant Maurici i la legió tebana, no havia agradat massa a la cort. Per a un monarca sempre és més difícil rebutjar una obra d’art que posar per a la posteritat. L’obra no se centrava en el tema del martiri i a aquestes altures de segle ja érem a Trento. Què hi havia de la sang i la fam a la qual van ser sotmesos els soldats per no renunciar a Crist?
Però el pintor se’n va anar d’aquell palau amb les mans a les butxaques, encarant la via de Toledo com tantes vegades havia fet abans. La ciutat l’havia acollit sis anys. Plena de cases senyorials, la catedral s’elevava per sobre de totes les teulades, amb la seva torre d’escates grises. Que diferent era l’antiga capital de Carles V en relació amb el món que havia vist amb els seus propis ulls. Res a veure amb Heraklion, la petita ciutat costanera de Creta en la qual havia nascut i en la qual havia après a pintar des de nen, jugant amb les gerres trencades enterrades a terra i en les quals es dibuixaven, amb perfil gairebé esborrat, el cap d’un Minotaure.
Feia tant de temps que no contemplava el mar de Grècia que ja se li havia oblidat el color safir de les seves ones. A Toledo no hi havia ni brisa marina. Castella era un erm dur de cingles profunds, però pocs cels havia vist tan nets com els d’Espanya. Ni tan sols a Venècia, on va arribar amb una mica més de vint anys, la fam ficada al cos i unes ganes de pintar que el feien emmalaltir de malenconia. Allà va descobrir el món nou, el de les espècies de l’Índia al costat de les dames empolsades amb arròs. La ciutat que havia plegat les veles per pintar-les. Va entrar als tallers i va tafanejar els esbossos dels grans mestres. Era el segle de Tiziano, de Tintoretto i Veronese. D’ells en va aprendre la llum molla i el poder del color. Gràcies a ells va abandonar les Verges de mirada pètria amb el Nen hieràtic.
La seva ambició ja no tenia límits. Venècia es va quedar petita i en poc temps els seus canals van ser canviats pels carrerons empedrats que desembocaven al Tíber. Va entrar a Roma amb la intenció de ser el pintor més valuós de tots els que allotjava el Vaticà. Va visitar la Capella Sixtina i va considerar, entre la multitud de salvats i condemnats que figuraven al gran fresc de la cristiandat, que el seu art podria estar a l’altura de Miquel Àngel. Ell, que havia nascut en un poble de pescadors i no sotmetia el seu estil a la conveniència de cap rei ni de cap papa.
Entre orgullós i cansat va abandonar l’Escorial aquell dia en què va conèixer el rei de mig món. Per a un pintor que havia vist tantes tonalitats de colors, que havia captat totes les albades en alta mar i que havia conjugat el foc de les espelmes amb les ombres de la nit, l’opinió adversa d’un rei no seria més important que la de la seva consciència . De camí a Toledo, el cel amenaçava tempesta. Borrasca a l’horitzó. Algun dia la pintaria i li posaria el nom de Laocoont.
