La seva pell és fosca com la nit. Els seus ulls, clars i riallers. A les butxaques de la seva gel·laba hi porta una dotzena de monedes d'or. Quan les treu, el metall es converteix en un líquid rutilant al contacte amb el sol. És el rei dels malians, un home llegendari de qui parlen a totes les cròniques d'Aràbia i d'Europa. El seu regne s’estén a l'altra banda del Sàhara, en els dominis que cap viatger ha descobert. Diuen que alguns vaixells portuguesos, arrossegats per les tempestes i els vents, més enllà de les Illes Afortunades, van encallar a les costes del seu imperi. Allà, els homes vesteixen amb riques túniques i porten als dits anells d’or i safirs. El món del desconegut és el territori de Mansa Musa, el desè emperador de Mali, de qui diuen que alberga tanta riquesa que podria comprar França, Castella i el Papat d’un sol pagament, i encara li quedarien diners per construir una mesquita a Jerusalem.

En diuen «el fill de Kankou» els seus súbdits, el fruit de la seva mare. Des de petit, ha après que l’única veritat és la d’Al·là i a ell es dirigeixen les seves pregàries quan mira al cel a l'espera de la pluja, o quan trepitja el terra pressentint les mines d’or que hi ha a sota. Per tot l’imperi ha construït mesquites. A l’ombra de les parets de tova Déu es refugia i descansa, però els homes no mereixen altre destí que servir a la divinitat. Per això, porta nits sense agafar el son. Per ser el millor musulmà del món, ha de complir els cinc pilars de l'Islam: ja és un devot religiós; ja prega cinc vegades mirant a l’est; ja reparteix almoines per als pobres; ja dejuna en el Ramadà; però encara no ha anat a la Meca.

Està escrit a les estrelles, que són extensions de la seva riquesa. Parteix Mansa Musa cap a un territori imaginat, que no existeix més que a l’Alcorà, que ha llegit amb fervor. Vol veure de prop la pedra negra i trobar pel camí els llocs on la fe islàmica ha sembrat temples i grandesa. Per a l'expedició, ha reunit 60.000 homes i 12.000 dones. Ha contractat camells i altres animals de càrrega. Ha manat fabricar un miler de lliteres per a la seva cort. Ha fet confeccionar ventalls de plomes de faisà i coixins per a les seves esposes i per a les esposes dels seus generals. El que es desplaça per Àfrica no és un pelegrinatge, sinó un imperi en marxa, un exèrcit innombrable de formigues que canta lloances a Déu mentre travessen la regió més inhòspita del planeta. A cada pas senten als seus peus la crida del muetzí a la Meca. Són tants els quilòmetres que els falten per arribar com els grans de sorra que trepitgen. El sol només els protegeix de nit.

Al Caire, la capital del sultanat mameluc, escolta rumors el sultà An-Nassir Muhammed. Li expliquen els seus espies que el rei més poderós de la Terra es dirigeix cap a les portes de la ciutat de camí a la Meca. El sultà li obre les portes. És de bon musulmà acollir el pelegrí, estimar el proïsme. I Mansa Musa no ve sol. La seva caravana acampa als afores de la ciutat, al costat de les antigues piràmides, que se sobreposen al desert com fòssils de sorra. Porta el rei dels malians bosses i cofres carregats d’or. Reparteix pel palau del sultà monedes i regals. Ofereix la construcció d'una mesquita i renova l’aigua del Nil amb les seves riqueses. Allà, renta les monedes que porta i l’aigua aclareix el seu curs en l’or. Tot just ha trigat uns mesos a arribar al Caire. És l’any 724 (1324 per als cristians) i la impaciència el pot. Vol arribar a la ciutat sagrada com més aviat millor. Els mamelucs li obren les portes del seu regne i li asseguren un viatge dolç fins a Aràbia.

Aviat aixeca el campament. Travessa Mansa Musa el Sinaí i gira cap al sud. Davant seu troba un altre desert, més pedregós que el que limita amb el seu regne. L'aire porta aromes d'encens perquè és la fe la que es crema a les fogueres de Déu. Avança anhelant i arriba a Medina, la ciutat on Mahoma va fugir a l'Hègira per salvar la vida i donar als musulmans la seva. Visita la casa del profeta, com totes les mesquites. S'asseu al seu pati, beu aigua de pou i resa les oracions davant el mur.

Són precisament els últims quilòmetres els que més gaudeix.

Davant seu s'alça la mesquita i la pedra sagrada, el meteorit de Daniel. S’agenolla i plora. Les llàgrimes reguen la seva fe i justifiquen cadascun dels seus passos. No li importa en aquell moment que la tornada serà dura, que veurà morir a part de la seva expedició de gana i set, que suportarà revoltes i el sultanat dels mamelucs intentarà apoderar-se del seu tresor.

No sap que el futur serà tan fosc que ni la brillantor de l’or salvarà a la seva gent. Pell fosca, l'home més ric de la terra no veurà al seu imperi sotmès al balanç de l'economia i la seva gent venuda com esclaus. Res d'això importa. Té al seu davant a Déu i és el més pobre i feliç de tots els mortals.