Roald Amundsen havia nascut al país del fred, massa tard perquè el seu nom s’escrivís a la història al costat del de Colom, Magallanes o Darwin. Al planeta no hi quedaven més terres per descobrir. El continent africà ja havia estat recorregut, estudiat i perforat pels exploradors francesos i anglesos. Les fonts dels principals rius també havien estat navegades per hàbils mariners. L’Amazones, pels espanyols. El Nil i el Ganges, pels anglesos. El Danubi, pels romans. Ell havia somiat amb trobar, després d’un llarg viatge, una civilització enterrada, l’origen dels víkings i els pobles de Lapònia. Se li va ocórrer la idea d’emprendre la conquesta del Pol Nord llegint el diari d’un capità austrohongarès, que entre 1872 i 1874 havia intentat arribar fins als confins polars en un viatge científic. El resultat va ser un fracàs, però almenys van descobrir una de les últimes terres abans que la massa de gel ho cobrís tot. Es tracta de la Terra de Francesc Josep, un paratge inhòspit on només hi viuen alguns ocells de pas, guineus i morses mandroses.

Per això s’havia preparat a consciència per emprendre l’última gran gesta de l’ésser humà. Va contractar un equip d’aventurers noruecs, com ell. Els va advertir del fred extrem, de la fam i la solitud de la neu. Partirien aquell mateix any de 1908 i seria la prova definitiva. No era la primera vegada que ho intentava. Anys abans, al 1897, s’havia embarcat en una expedició belga cap al centre del Pol Nord, però s’havien quedat atrapats al gel. No van morir d’escorbut gràcies a un metge nord-americà, Federick Cook, que els va donar carn de foca crua. Recordaria el seu nom en els moments més amargs. El fracàs, tanmateix, li havia inoculat la perdició més gran que pot sentir l’home: la necessitat de viatjar. Al 1903 va aconseguir obrir el Pas del Nord-oest amb un vaixell que ell mateix havia adquirit. Havia unit la ruta de l’Atlàntic i el Pacífic vorejant Canadà i esquivant els icebergs que es desprenien del casquet polar.

Però va sentir un cop que el va deixar sense alè. Quan ja ho tenia tot preparat per salpar, va llegir al diari que F. Cook s’havia avançat i clamava haver pres possessió del punt més al nord del planeta. Era aquell metge que els havia salvat la vida anys abans.

No va tenir massa elecció Amundsen, un home que estava disposat a tot per tal de figurar als llibres d’història. Va continuar amb l’expedició i va callar un gir de guió a la seva tripulació. El Govern de Noruega havia decidit participar en el finançament, per tant, en el casc del seu vaixell hi havia un fragment d’orgull nacional.

Van sortir de Kristiansand capitanejant el Fram, un vaixell de fusta tan elegant que semblava construït amb ivori. La nau ja havia solcat les aigües glaçades de l’Atlàntic Nord en diverses rutes, però l’esperava un altre destí ben diferent. Tota la tripulació, inclosos els gossos que havien d’estirar els trineus, es van quedar sorpresos davant el mandat del capità. El Fram posava rumb cap al sud, fins a fer una parada tècnica a Funchal i, després d’abastir-se, continuava descendint en direcció contrària a l’establerta. Al cap de pocs dies, havien arribat a la Badia de les Balenes, un lloc preciós i desolat que inauguva una de les bogeries més grans que cap ésser humà havia fet: travessarien l’Antàrtida fins al punt central.

El primer que van fer va ser construir una base a la mateixa badia. La van anomenar Framheim en honor al vaixell que els havia dut fins allà. En els següents mesos, abans que les nits es convertissin en eternes, una altra expedició amb el mateix objectiu, liderada per l’anglès Robert Falcon Scott, va desembarcar a les costes antàrtiques. Havia començat la carrera per ser l’últim home en conquerir un territori llegendari.

Un cop passat l’hivern, les expedicions es van separar. Scott va optar per travessar la glacera Schackleton, mentre Amundsen s’havia entestat a escalar una muntanya de 450 metre que s’elevava davant seu. L’anomenaria Axel Heiberg. A mesura que avançaven, el fred es tornava més extrem. Amb prou feines sentien els dits dels peus i les mans. Els gossos dels trineus defallien i eren sepultats per la neu. Van arribar a temperatures de menys de 50 graus. Respirar es convertia en un ganivet raspant la gola. A pesar dels ànims abatuts, Amundsen hi va arribar el 14 de desembre del 1911. Va mirar el cel i es va sentir allunyat de la Humanitat, aquella en la qual ell volia deixar memòria. Durant tota aquella jornada, no va veure Scott. Al campament que havien muntat hi va deixar provisions per si algun dia hi arribaven. L’anglès va trigar un mes a coronar la ruta. Des de lluny, va observar un punt vermell que s’agitava amb el vent. Era la bandera de Noruega. Va ser així com Scott va saber que havia arribat el segon a la seva cita amb la història. Amundsen havia vençut el seu propi destí. Havia nascut tard i mai no descobriria les fonts del Nil, però tots els fracassos anteriors el van portar a culminar una expedició il·lusòria que l’ésser humà havia oblidat per impossible.

L’home nascut al país més al nord havia conquerit el sud de la Terra.