Són 8.849 metres de roca i neu els que dicten la distància més gran entre el cel i la terra al nostre planeta. Al pic més alt se l’ha anomenat de moltes maneres: al Nepal, on és considerat un déu, se l’anomena com «el front del cel», i al Tibet es fa femení, en ser invocat com «la mare de l’univers». L’occident és molt més prosaic i li va posar el cognom d’un topògraf britànic de segle XIX, un vestigi del colonialisme europeu a l’Índia. Sigui una divinitat o un simple mortal, el front, el sostre o la punta del nas, la muntanya més alta de la Terra segueix sent el cau dels límits humans.
Fins allà hi han anat a concloure la vida centenars de joves que van creure vèncer les forces de la natura i la muntanya s’ha empassat els seus somnis. Punt fix a l’horitzó, només superat pels astres del cel, l’Everest és el punt d’arribada de la humanitat quan mira a les altures. Tot hi cap en el seu cim. L’home se sent petit en el seu cim.
Reinhold Messner va conèixer l’Everest mirant, des de la seva infantesa, els Alps. En tenia prou amb mirar per la finestra per descobrir el perfil de La Plose, la muntanya que, amb el Monte Pascolo, forma el contorn de la Vall de Bressanone, la seva llar al nord d’Itàlia. Es va aficionar a l’escalada, més que com a esport, com a necessitat quotidiana. Els homes de la costa es banyen al mar i els que neixen a la muntanya escalen i sortegen pedrots gelats.
Els germans Messner, Reinhold i Günther es van proposar arribar a tots els cims del món. Ja no en van tenir prou amb els pics de l’Alto Adige ni el Mont Blanc o les Dolomites. El seu objectiu era aconseguir tots els vuit mils del planeta, les catorze antenes de gel que connecten el cel. La primera muntanya va ser el Nanga Parbat, al Pakistan, situat a 8.128 metres sobre el nivell del mar. Després d’una dura ascensió, van culminar el cim al capvespre. En el descens, la muntanya es va cobrar el peatge requerit. Una allau va arrossegar al seu germà Günther, que va morir a pocs metres del campament base. Va ser el seu primer vuit mil. La resta els completaria sense el seu company de la infantesa.
L’Everest seria el quart vuit mil per a Reinhold Messner, vuit anys després de Nanga Parbat. Era l’any 1978 i ja havia ascendit el Manaslu i el Gasherbrum I. La reina del cel no presentava més exigències que altres pics de l’entorn, però el destí a tanta altura és capritxós. Van ser moltes les expedicions que van fracassar en l’intent de coronar la muntanya més alta de la terra. Durant tot el segle XIX, els anglesos van topar de cara amb una realitat de gel i boira. El primer intent organitzat es va produir el 1922, que va acabar amb una allau i diversos morts. El 1924, es va tornar a intentar el seu ascens de la mà d’Irvine i Mallory. Segons els testimonis que van acompanyar l’expedició, van aconseguir fer cim en els 8.849 metres d’altura, però una boira densa va fer que es perdés el rastre dels alpinistes. Mai més va saber-se d’ells i els seus cossos no van ser recuperats.
Les muntanyes més altes de la Terra, les serralades de l’Himàlaia, del Karakorum, de Pamir i de l’Hindu Kush són plenes de cossos que no van poder baixar a les ciutats. Són tombes obertes, llocs de memòria on l’alpinista amb prou feines s’atura a observar. Un recordatori que algun dia l’alpinista podria ocupar aquest mateix lloc. La primera ascensió a l’Everest es va produir el 1953, de la mà del neozelandès Hillary i el xerpa Norgay. Encara que Messner hi arribaria 25 anys després, ho faria sense oxigen, reptant el seu propi cos i saldant un deute amb la muntanya. Després de deixar l’Everest, va tornar al Nanga Parbat, aquest cop sol, sense l’ombra del seu germà (o precisament només amb l’ombra del seu germà), obrint una nova via d’ascens, la Diamir. Un any després, ascendiria el K2, el segon pic més perillós segons l’índex de morts, però Messner ja no podria parar, fins que no completés els catorze cims.
La muntanya més perillosa de totes és l’Annapurna. 34 de cada cent alpinistes moren en el seu intent de conquerir-la. Seria el seu onzè vuit mil, just després de traçar una expedició entre el Gasherbrum I i el Gasherbrum II, entre la Xina i el Pakistan. Messner es va enfrontar a la paret vertical, als centenars de metres de caiguda lliure i va aconseguir fer cim a la primavera de 1985. Un any després, completaria els catorze vuit mils amb la pujada al Lhotse nepalès. En setze anys, Reinhold Messner havia anat més enllà de la meta de qualsevol mortal. No solament havia coronat l’Everest, sinó la resta dels seus tretze germans de les altures. La gesta va ser repetida posteriorment per 40 persones més. Totes elles van portar en el seu interior la idea d’imposar-se les altures, d’elevar-se per sobre dels límits i les forces humanes. L’Everest regna al cim del món amb certa somnolència. Només és inquietat de tant en tant, quan un alpinista aconsegueix prendre-li durant uns instants el cim, el camí cap al sol, per sobre dels núvols. El sender de tornada a la vida és ple de petjades d’escaladors que van caure en l’intent. Günther Messner i tant d’altres, molts més que els que ho van aconseguir.
Així és la muntanya, gelosa de les altures, capritxosa amb qui aconsegueix dominar-la, doncs li dóna tot el que cap en el món.
