S’assembla Ibèria a una pell estesa en el sentit de la seva longitud d’Occident a Orient», escriu un viatger que mai va estar a la península Ibèrica, però que estava cridat a convertir la metàfora en el principal signe d’identitat de la seva geografia. En efecte, Estrabó va ser un dels millors geògrafs de l’antiguitat, no solament pel seu ampli coneixement del món físic, sinó perquè va saber traslladar amb un verb àgil els conceptes tancats a les badies i a les serralades. Quan Alberti se n’anava d’Espanya en vaixell cap a un llarg exili, es va referir a aquesta ‘pell de brau’ que deixava amb una tristesa incommensurable. La mateixa que Miguel Hernández volia abraçar a les trinxeres de la Guerra Civil. Però va ser Estrabó i no un altre qui va pensar en la silueta de la península com una pell estesa, valuosa com l’animal més fantàstic que mai hagués trepitjat la terra.

La missió d’Estrabó va ser abastar el coneixement suprem de les terres i els mars, escriure l’Ecúmene i descriure’l amb un detallisme d’escultor grec. La seva tasca seria la geografia, la ciència de transformar en el paper la imatge que els homes tenen del món. I el seu mètode no va ser la mitologia i els vapors dels oracles. Estrabó va utilitzar l’observació com a element primordial de la seva vida. Va viatjar amb vaixell i a peu, va examinar els accidents geogràfics amb una precisió quirúrgica i va determinar les fronteres d’un món que respirava al compàs de Roma, però les províncies limítrofes es perdien en una boira de desconeixement. Fins allà va posar la seva mirada també Estrabó, en límits del món conegut.

Roma gaudia al segle I a.C. d’una pau inaudita, després de dos segles de guerres civils. Havien convertit el Mare Nostrum en un llac apaivagat, sense més enemics a la vista a qui sotmetre. Les ciutats creixien en vinyes i habitants i els únics mals que podien disputar l’hegemonia romana eren la corrupció i les ànsies de poder dels pretendents a emperador. Era el moment que Roma conegués el món que estava habitant i posés nom a les terres conquerides. La perícia d’Estrabó s’ha d’entendre com l’afany d’un home per descobrir el món, però també com la necessitat d’un Imperi per retratar-se amb la imatge exacta de la seva cara. A través de les vies romanes, que encara que totes portin a Roma també disseminen el viatger cap a territoris desconeguts, Estrabó va anar prenent notes amb un afany científic. El resultat va ser Geografia, l’aproximació més seriosa que va fer el Món Clàssic a la imatge real de la Terra.

El viatger divideix Geografia en disset llibres. Els dos primers es dirimeixen en una descripció general, un advertiment del viatge literari, perquè l’obra es pot llegir amb afany científic però també amb l’oci lector. La prosa d’Estrabó és purament descriptiva, fins i tot lírica. No dubta a utilitzar el poder de les paraules per apropar els accidents geogràfics als lectors. La seva escriptura es converteix en els sentits del romà que, des del seu escriptori o en un divan d’una vila de Capri descobreix el que hi ha a l’altre costat del Ponto. Però també escriu per a nosaltres. Aquest és l’èxit d’Estrabó, perquè el seu testimoni ha superat el món clàssic i perviu en la posteritat de les nostres biblioteques.

El tercer llibre descriu la península Ibèrica, que coneix solament a través de Polibi. Diu que les dones de la Bastetània (franja que comprèn des de l’actual Màlaga fins a Águilas, a Múrcia) dansen de forma sensual utilitzant les mans, perquè el viatge d’Estrabó no és només físic, sinó que analitza els costums. Successivament, totes les províncies de Roma es presenten, des de la Gàl·lia fins a Itàlia, des de Germània fins a Grècia. Però el viatger supera els límits i va més enllà. En el Llibre XI viatja pel Caucas fins a Armènia, els confins de la romanitat. En el llibre XII visita la Capadòcia i la regió Pòntica, el lloc on els emperadors enviaven exiliats com Ovidi. Els següents llibres s’endinsen a l’Àsia Menor, un lloc on van néixer els mites i els grecs i perses lluitaven per conquerir la glòria. És el Llibre XV una proesa expedicionària. Allà Estrabó situa els límits de l’Índia (diferents dels actuals) i descriu la Pèrsia de les religions antigues. Aràbia i Assíria acomiaden el continent asiàtic i en l’últim llibre, el XVII, es remunta el curs de Nil amb una expedició militar fins als deserts de Líbia.

Estrabó representa el viatger incansable que sempre vol arribar més lluny del que abasta la seva vista. Als llocs als quals no arriba utilitza els llibres com a forma de substituir el coneixement, perquè aquesta és la veritable intenció del seu viatge: conèixer, investigar i treure a la llum les terres desconegudes pel món romà. I ho va aconseguir. Estrabó li va posar nom al món. Li va donar límits. Millor encara, va escriure l’anatomia dels seus límits.