Abans de citar-se amb el seu destí, Colom ja havia recorregut el món moltes més vegades que els seus idolatrats mestres. Pensem en «l’almirall de la mar ocèana» en el greu matí del 12 d’octubre de 1492. Les dates graven a foc moments aïllats, però aïllen a les persones del seu veritable ésser. Abans de clavar els seus genolls a la terra humida, sota l’aigua maragda de l’illa de Guahanaí, batejada com San Salvador, el navegant havia arribat fins a l’extrem oriental de la Mediterrània. Tenia poc més de vint anys i l’illa de Quios es mantenia com un empori comercial genovès. Constantinoble havia canviat l’ombra de la creu per la mitja lluna i els turcs havien tallat el subministrament de les espècies per la ruta tradicional. Ell va veure arribar les caravanes carregades de clau i canyella, de sedes i camells, desembarcar a les illes gregues, ja gairebé totes turques, i morir en els mercats de la Sublim Porta. Europa havia descobert que, destruïda Bizanci, la fam aguaitava els seus palaus.

Quan Colom va parlar per primera vegada amb els indis taïnos de San Salvador, ja s’havia convertit en un dels mariners més experimentats. Fins i tot sense la gesta que acabava de realitzar, i de la qual encara no en tenia coneixement (va morir el pobre amb el dubte d’haver arribat a les Índies, però no a Amèrica), hagués estat suficient per entrar a la nòmina d’aventurers en un temps perillós i apassionant. En la seva joventut va solcar l’Atlàntic de nord a sud. A l’ombra de Portugal, va visitar l’Algarve, amb els seus penya-segats que temen les gavines, i Madeira, el paradís anticipat. També les illes distants i fredes d’Irlanda i Islàndia, aquesta última, lloc últim abans d’enfrontar-se a Leviatan. Va solcar el Golf de Guinea i aquí va escoltar la història d’un nàufrag de pell citrina i cabell llis, que lligat a un tronc havia arribat des de més enllà del mar.

Que Colom sabés que la Terra no era plana no és un secret. El pensament oficial assumia la planície i les cascades infinites del vèrtex, però ja els grecs van parlar de l’esfericitat del planeta. Colom havia llegit als clàssics i s’havia recolzat en Ptolemeu i en els càlculs de Toscanelli. Va partir de les lectures antigues per crear un món nou i no hi ha millor ensenyament que el d’impulsar-se en el passat per mirar al futur. Més enllà de les Canàries, Colom va somiar trobar Cipango i Catay, els territoris orientals que havia descobert en els escrits de Marco Polo, l’heroi a qui volia emular. I per a això n’hi va haver prou amb la seva obstinació individual. Va acudir a les corts de mitja Europa, que ocupaven el seu temps i els seus diners en guerrejar entre elles. Lisboa i París, Londres i Granada, finalment va ser Castella la qual va aportar els diners i va veure en ell molt més que un il·luminat. Va pagar el seu viatge i li va oferir tres caravel·les amb mariners experimentats, la majoria andalusos, portuguesos, extremenys i un murcià.

Pensem en Colom, passades les Canàries, en el seu desè dia de viatge, mirant a l’horitzó, enganyant la seva tripulació sobre les milles àrabs recorregudes, convençut que tard o d’hora arribarien els albatros, la pols de les flors i amb ell la terra ferma. La imatge és tan sensual que gairebé podem tocar-la. Però situem-nos ara en el navegant de Chiclana que va conèixer a l’almirall la mateixa nit de la partida a La Rábida. Aquest home illetrat, que no ha llegit més que les arrugues de les seves mans, que pensa, potser, que més enllà del límit del conegut es troben les Illes de les Set Ciutats, l’Atlàntida i tot un rosari de territoris imaginaris amb els quals els pares fascinen i espanten els nens. Després arribarà la fam i la set. Les baralles per un rosegó de pa i les mirades que inciten a la sodomia. Les incipients rebel·lions i en el moment de màxima tensió, la veu de Rodrigo de Triana cridant les paraules màgiques: «Terra a la vista».

Però Colom va ser molt més que un viatger. Després de la seva tornada a Castella, organitzaria tres expedicions més. Els seus ulls van veure les platges de Cuba, els cocoters de les Bahames, la flor de Jamaica, el perfil del Yucatán, la sal de Panamà i la desembocadura de l’Orinoco, tan íntima com una petita Venècia. Quatre viatges que van canviar el destí de la història i que van desprendre a Castella de les seves vestidures medievals.

El seu últim viatge el va fer abandonat, en un monestir de Valladolid, sabent que altres mariners més joves que ell es repartirien el territori descobert, s’anomenés, Cipango, Amèrica o la Colòmbia que la posteritat li va privar. Potser va pensar, en l’últim moment, que gràcies a la caravana de camells que va observar a Quíos la seva vida va cobrar un nou sentit. Abans de tancar els ulls, segurament va recordar aquell moment en què, enmig de l’oceà, va observar que la brúixola havia deixat de marcar el nord. Va ser llavors quan va pensar que la Terra no era rodona, sinó ovalada, com podia ser el pit d’una dona. Al mugró hi hauria la volta del cel, el lloc on viu Déu. El mariner que havia arrodonit la Terra va somriure. Al cap i a la fi, tots els homes recorren el cor de la vida sobre la pell de l’aigua.