Fa unes setmanes, ordenant llibres d’unes caixes que varen quedar a un magatzem arran d’unes obres a casa, trobava La nostalgia es un error, un dels volums de memòries escrits per José Luis de Vilallonga. Està dedicat i tinc una certa idea d’haver anat a la seva presentació (potser a la Terrassa Martini de Barcelona?). L’he rellegit aquests dies, és molt entretingut. El títol apunta la seva filosofia vital, «la nostàlgia és la manera més ràpida d’envellir, eviteu-la», però l’autor de llibres com Mi vida es una fiesta, que apunta maneres al títol, també reconeix en el text que la nostàlgia i els bons records ajuden a superar l’inici de qualsevol dol.

No sé si ajudarà o no, però m’he apuntat a certa nostàlgia per reforçar alguna idea positiva quan ara la notícia és molt negativa. S’ha acabat la seva etapa. És tot el món del futbol qui porta més de tres lustres gaudint d’aquest gran jugador, el millor dels seus temps i un dels millors de tota la història. Mai he mandrejat per veure’l al camp quan he pogut o per la tele, també en els mals moments del Barça, perquè ell sempre hi era i perquè en podies esperar qualsevol cosa extraordinària en qualsevol moment. I molts cops pensant «aiii, el dia que no hi sigui». Doncs ha arribat, de forma traumàtica i de la manera més insospitada, quan semblava que tot estava resolt perquè es jubilés pacíficament a casa nostra i seva en un parell d’anys.

El primer que em ve a la memòria és un comentari del meu pare, Arseni Bosch, que era un gran futbolero, jugador del Girona FC i entrenador de molts equips de les nostres comarques. El Barça acabava de guanyar la Champions derrotant al Manchester United per 3-1. Es recorda com un dels millors partits jugats de l’era Messi i Guardiola. Leo havia estat colossal. Acabat el partit, l’entrenador de l’United, sir Alex Ferguson, va fer unes declaracions dient que era el millor equip que havia vist jugar al llarg de la seva carrera. Era el 28 de maig de 2011, a Wembley. Havíem vist el partit des d’un lloc magnífic amb bons amics i dos dels néts del meu pare, Sergi i Ignasi, fet que el feia especialment feliç. En el moment que Messi passava amb la Copa d’Europa per sota nostra, em va dir ,mentre l’assenyalava: «Quan aquest es retiri, posa els carnets (abonaments del Barça) a nom dels nens». Evidentment el meu pare també sabia que la faceta pràctica ha estat sempre ben pressent en les meves coses i potser demoraré aquest tema dels nens. No hi ha pressa. Però era una manera de dir que era irrepetible.

El primer gran, clar i potent record que tinc de Leo Messi és el Gamper de 2004. El 24 d’agost, amb un gran rival, la Juventus. Quan la lliga encara no es jugava a l’agost, els barcelonistes estrenaven temporada a l’estadi amb el Gamper tot cercant resposta a la pregunta de tots els estius: «I aquest any, què?». Als seus àlbums, el meu pare va guardar la seva entrada (no valia l’abonament ) i la del meu nebot Sergi. També el meu passi, perquè aquell dia em varen convidar a la Llotja. A internet hi he trobat el partit sencer i se’m veu cofoi saludant l’economista Xavier Sala i Martín i l’ex-president Agustí Montal. L’actuació de Messi fou extraordinària i Rijkaard el va substituir al minut 90 amb el camp dempeus corejant el seu nom. La primera de tantes i tantes vegades. Messi, per cert, no podia debutar a la lliga per una curiosa situació d’estranger no assimilat tenint ja 18 anys. Unes setmanes després rebia la nacionalitat espanyola gràcies a les gestions del directiu Alejandro Echevarría. Malgrat tot, quan ja va jugar, els partits eren impugnats per un advocat ben conegut dels culés, Javier Tebas, avui president de la Lliga de Futbol Professional.

D’aquell partit n’hem parlat sovint a casa. Tornàvem eufòrics a Llafranc (el partit fou magnífic) tot escoltant a la ràdio les declaracions de l’entrenador italià, Fabio Capello: «Mai havia vist un jugador amb tanta qualitat a la seva edat. Ho té tot, m’encanta». Llavors, en un ritual repetit tantes vegades, després de veure els partits del Barça, enfilàrem el Maresme per aturar-nos a la mítica bodega La Quadra, un celler de tipisme singular obert als anys seixanta per un amic del meu pare de la Cellera de Ter, Pere Sitjas. Sempre a la barra, menjàvem de matinada un dels millors pa amb tomata amb pernil de Catalunya. A la paret, una inscripció memorable: «Cantem, ballem, que ja dormirem quan morirem».