N’hi havia prou amb ser fidel a Alexandre per descobrir el món. Asseguts sota una columnata a Pella, els dies de la infància transcorrien amb les lliçons d’Aristòtil. Allà, el príncep Alexandre aprenia aritmètica i història, astronomia i filosofia. La geografia correria a càrrec de la seva ambició. Havia vist un mapa pintat al terra, tan gran com l’estança, i jugava a recórrer-lo sencer amb grans gambades. Cal·lístenes l’observava, també en la seva infantesa, mentre prenia nota de les necessitats de la musa de la Història. Ell seria un gran historiador i explicaria al món les gestes d’aquell rei macedoni que encara era un nen. Es convertiria en el nou Homer.
Però tot això va passar molts anys abans que l’ambició convertís als homes en enemics. Cal·lístenes havia optat per la Història com a forma de vida. Havia acompanyat Alexandre en totes les seves empreses i s’havia jugat la vida en cada batalla, ja fossin grecs, perses, amazones o tribus del Kurdistan. Ara els seus dies es consumien en una cel·la d’alguna ciutat persa, itinerant com els passos de rei. S’havia negat a postrar-se de genolls davant d’Alexandre, perquè només els esclaus, els perses i els homes sense honor s’inclinen davant un altre home. Ell era un grec, un home lliure, un igual. Els seus genolls no suportarien el pes de la vergonya, ja fos el mateix Alexandre el Gran, el conqueridor del món, qui ho exigís.
Molt abans, la seva amistat havia valgut un imperi, i l’imperi havia justificat el viatge més gran que mai s’hagués realitzat. Tot va començar com tot el que és important a la vida: amb la Ilíada. Alexandre i els seus amics somiaven emular Aquil·les i Hèctor. Van visitar els llocs sagrats de Grècia, l’oracle de Delfos, l’orgullosa Atenes i van destruir Tebes, per demostrar que Macedònia guardava en una mà la pau i en l’altra el foc. Van descobrir la vella ciutat de Troia només de desembarcar a Pèrsia. Alexandre es va despullar davant de la tomba d’Aquil·les i va córrer extasiat per honrar la memòria del més gran guerrer que havia nascut a Grècia. Venjaria la sang vessada de tots els soldats que haguessin caigut per l’avarícia oriental. I així va derrotar per primera vegada les tropes perses, a la batalla del riu Grànic. El seu viatge també li permetia moments per enaltir el noble art de la guerra.
El seu pas per la península Anatòlia va ser dur però llegendari. Va ocupar totes les places que en el passat van ser gregues. Efes, Halicarnàs, Pèrgam i Milet, totes guardaven la memòria de la seva àgora, els debats dels filòsofs i el mercat amb olors de llibertat. A Frígia, una vella llegenda explicava que qui desfés el nus gordià dominaria el món. Alexandre no temia ni els problemes de la ment ni els del camp de batalla. Va agafar la seva espasa i va tallar el nus d’un tall, perquè al destí se’l pot sortejar amb trucs i enganys. Encara amb l’espasa sense embeinar, va vèncer als exèrcits perses a Issos. Ja tenia aclarit el camí cap al Llevant. Havia tocat l’extrem oriental de la Mediterrània i la seva expedició va poder descobrir un gresol de religions i ritus que s’ocultaven en les pedres dels temples i l’encens. Va visitar Tir, a la qual va assetjar, Jerusalem i Damasc, ciutats que guardarien el record del seu pas.
Va continuar cap al sud. Havia escoltat que era fill d’un déu i va voler trobar-se amb el seu destí. Va creuar el Sinaí i es va endinsar en les sorres de desert. Va resar a l’oracle d’Amon, a l’oasi de Siwa. Va descobrir els temples dels faraons i les piràmides que els servien com a descans etern. Va fundar una ciutat enganxada a la costa, que seria la més gran i bella durant segles, i va tornar cap a l’interior d’Orient, on el seu comès estava escrit en els ulls de Darius III. Havia escoltat parlar de Babilònia, Sula i Persèpolis, les capitals perses que Cal·lístenes li havia descrit a la perfecció. A la primera hi va entrar i es va embriagar de bellesa (hi moriria anys després, al palau de qui va ser el seu enemic); a la segona va passar, menyspreant les seves muralles; la tercera la va destruir, privant la seva memòria a les generacions d’humans.
Extint l’Imperi Persa a Gaugamela, Alexandre no va frenar les seves ànsies. La seva conquesta va transcendir els límits del que és conegut. Va recórrer Àsia Central, fins al país de les Amazones, dones que disparaven fletxes. Es va banyar al Caspi, va travessar les muntanyes de Karakorum, tan altes que ni els déus podien escalar-les. Va arribar al riu Indo, més enllà del límit del conegut i les seves tropes li van demanar entre llàgrimes i ganivets tornar a casa. La seva odissea havia acabat al país dels elefants. La tornada seria penosa. Els seus amics van ser tractats pitjor que enemics i el que un dia va ser l’expedició més sorprenent de l’Antiguitat es va tornar en un malson en els braços d’un emperador embogit. Els últims passos, abans d’arribar a Babilònia, van ser al desert Gedrosia, on els soldats van haver de beure la seva pròpia orina per no defallir. El mapa que de nen recorria, sota la mirada atenta d’Aristòtil, havia quedat diminut. Tenia 33 anys quan va expirar de febres. Cal·lístenes va escriure la seva història, però el viatger mai va tornar a Grècia.
