Aquell missioner resolt de fe havia viatjat per tot Europa i Àfrica quan va escoltar per primera vegada el nom del Preste Joan. Eren temps fascinants, sens dubte. Una època sense mapes, on els territoris creixien i minvaven amb la imaginació dels caminants llançats pel món. Giovanni era un d’ells. Havia conegut Sant Francesc d’Assís en la seva joventut i s’havia fet el seu deixeble. L’ havia seguit fins als boscos, quan s’apartava per parlar amb els animals, però ell mai havia trobat la via de comunicació amb els ocells. Les seves cames eren llargues, el seu cos resistent i les seves ganes de conèixer Crist incansables. D’aquesta manera va desembarcar a les costes de Tunísia per convèncer els pobres vilatans que abraçaven una fe herètica perquè anessin a l’infern.

L’any 1245, el papa Innocenci IV estava refugiat a Lió perquè Roma corria perill a causa de les hosts imperials. Els cristians havien fracassat tres vegades en el seu intent de conquerir Terra Santa, però encara li quedaven a l’Església forces per estavellar-se contra el mur d’Orient. El papa va proclamar la VII Croada, un esforç que allunyaria encara més la possibilitat d’habitar els llocs on va viure i va patir Crist. Va ser en aquell moment quan Giovanni da Pian del Carpine va escoltar parlar del Preste Joan.

La profecia assenyalava que un regne de cristians ajudaria a conquerir Jerusalem finalment. Ningú hi havia estat. Moltes expedicions s’havien aventurat cap a l’est, però cap havia tornat amb notícies. Orient només llançava cadàvers, somnis trencats per la fam i el desert. Explicaven els cartògrafs i astrònoms, als seus monestirs, que més enllà de l’Iran, més enllà de la Pèrsia antiga, a prop d’aquell imperi confús d’ulls ametllats, existia un regne llegendari i antic com la seda, governat des de temps immemorials per un tal Preste Joan, una mena de governant o de sacerdot que descendia directament dels Reis Mags i que mantenia fora de perill la fe veritable de totes les religions d’infidels. Altres situaven la ubicació del seu regne a Etiòpia, on la gent és negra i té els ulls clars.

Innocenci IV manava amb una mà la croada i amb l’altra la diplomàcia. Va trucar a Giovanni da Pian del Carpine i li va ordenar dirigir-se cap al regne dels Mongols, un poble nòmada que aixecava pols a les estepes d’orient i que ja havia causat el terror de tots els regnes a l’est de l’Eufrates. El missioner tenia seixanta-tres anys, una vida que doblava l’esperança d’edat de la majoria dels fills de Déu. Va agafar el seu bastó i les sandàlies de predicador i va sortir dels palaus papals per conèixer el món desconegut, el que havia llegit entre boires en tantes cròniques i del qual ara havia de deixar testimoni.

Perquè a Giovanni da Pian del Carpine li havia estat encomanada la missió d’obrir una via diplomàtica amb els mongols, però també la de narrar tot allò que veiés pel camí. I això va fer. Va prendre la ruta del nord. Va decidir no passar per Constantinoble, que a aquelles altures estaria plena de croats pretensiosos, encara llepant-se les ferides dels infinits assalts de turcs i francs. Va optar per travessar els Balcans pel Danubi, voltar el Mar Negre per Rússia i baixar lleugerament fins al Caspi, sense aturar-se a Armènia, un poble que encara conservava la fe cristiana malgrat les penalitats i la distància amb Roma. Tot just hi havia unes setmanes de caravana fins al mar d’Aral, avui transitat per camells però en aquell temps per esturions. Després d’agafar provisions, es va llançar a una expedició pel desert tàrtar, fins els confins de l’Hindú Kush, per després fregar el Tibet.

Durant el trajecte, el missioner que no va poder parlar amb els ocells va anar anotant cada aspecte de les meravelles del món. Va dir que s’havia trobat a homes de cames inarticulades, a caníbals que s’alimentaven exclusivament d’homes, a dones deformades, a pobles sencers que vivien a l’interior de la terra, a senyors els rostres dels quals s’assemblaven als dels gossos i a muntanyes que atreien amb una força descomunal l’or i la plata. Giovanni da Pian del Carpine estava presenciant totes les llegendes que havia llegit als monestirs d’Europa. I va trobar, finalment, el Preste Joan, del regne del qual afirma que defensa la cristiandat dels tàrtars.

El missioner va arribar finalment al país dels mongols i va estudiar els seus costums. Aquell poble valent amenaçava amb assetjar Viena, que a milers de llegües de distància, com si d’un altre món es tractés, posava en escac a tot Europa. La seva crònica es va conservar. La van anomenar Historia Mongolarum. El seu relat va animar a altres viatgers a emprendre el sender d’orient, com Marco Polo.

Però la seva història va donar ales al mite del Preste Joan. Giovanni da Pian del Carpine va jurar haver entrat al seu territori, haver estat un d’ells durant uns mesos. Una tasca molt més àrdua que parlar amb els ocells.