Francesc Xavier sempre va voler anar a Terra Santa a conèixer la tomba de Crist, però una esquadra turca li ho va impedir. Eren els dies de la seva joventut. Havia acabat els seus estudis de teologia a la Universitat de París i es disposava a prendre els hàbits a Venècia, de la mà de la Companyia de Jesús, com li havia recomanat el seu fidel amic Ignasi de Loiola. Tot i ser un home que no es deixava impressionar per les riqueses, va poder gaudir a la ciutat inundada dels palaus més bonics del Renaixement, recorrent en vaixell les illes on Crist apareixia en mosaics de cels daurats carregats d’humitat. Aquella imatge se li quedaria al jove jesuïta en la memòria i la recordaria allà on anés. Va ser a l’absis de l’església de Santa Maria d’Assumpta, a Torcello, una illa que sembla surar a la deriva a l’Adriàtic. Va decidir posar-se als comandaments de la paraula i si Jerusalem li tancava el camí el món li obriria les portes. Dedicaria la seva vida a les missions. La seva forma d’entendre la religió seria, a partir d’aquell moment, en un viatge continu.
D’aquesta manera va poder Francesc Xavier, un noble nascut a Navarra, conèixer un territori que només estava reservat per a comerciants i conqueridors. La seva mercaderia no era d’aquest món. Les seves armes poc tenien a veure amb la pólvora. Portaria en els vaixells una Bíblia anotada i resaria a les nits australs amb una devoció intel·ligent, amb el cap sempre posat en l’endemà, en el matí, on trobaria gent diferent a ell, amb altres llengües i altres costums, però disposats a escoltar aquelles històries d’un home mort a la creu.
Els camins de les missions durant el segle XVI sortien de Lisboa sense destinació fixa. La ruta que anava a fer era ben coneguda pels marins portuguesos, que dominaven el comerç per l’Atlàntic i l’Índic fins a l’Índia. Francesc Xavier va sortir el mes d’abril del 1541 cap al sud, vorejant la costa africana fins al Cap de Bona Esperança. Va vèncer a les tempestes i va pujar rumb al nord. El seu primer destí va ser Moçambic, enfront de les costes de Madagascar, una terra que coneixia el portuguès i que ja havia estat evangelitzada.
N’hi va haver prou amb uns mesos perquè el missioner sentís la necessitat de buscar noves fronteres. El continent africà era una enorme bassa a la qual només se li veien les vores. L’interior era territori ignot. Francesc Xavier va deixar les platges paradisíaques i va seguir el seu camí cap a Malindi, a pocs dies de Mombasa, la capital de Kenya. Allà va llegir la Bíblia a les places i va donar missa en l’única església construïda, dels temps de Vasco de Gama. Poc després, va salpar el vaixell amb el qual travessaria l’oceà Índic i deixaria per sempre l’Àfrica.
La seva vida requeria destinacions més exòtiques, aquells llocs on Crist fos un mineral amagat i disposat a ser descobert. Va desembarcar a l’illa de Socotra, al golf d’Aden, on segons la llegenda havia predicat Sant Tomàs, però no va trobar més que una religió que barrejava la fe islàmica i els vells ritus ancestrals. Pocs dies després va arribar a Goa, el paradís a la terra, on el missioner va predicar en llengua portuguesa i va aprendre la dels locals. L’Índia serà per a Francesc Xavier una mena de llar espiritual, un lloc al qual tornar després d’un llarg viatge, per això no és estrany que la pau eterna del seu cos necessités de la terra de Goa per descansar. L’Índia va ser també un espai de reflexió. Més al sud, a la ciutat de Thoothukudi, va discutir amb els bramans sobre la idea de Déu i salvació.
Des d’allà recorre les illes properes. Europa compra amb coure les riques espècies dels boscos tropicals. Allà va Francesc Xavier. Dóna discursos a les illes Moluques, a Malacca, a Ternate i a Cochin, totes parades portugueses en la ruta dels diners. Però necessita més. És llavors quan escolta parlar del Japó, el Cipango que va confondre Colom, i posa rumb cap allà. Primer visita Canton, en el port de la qual s’escoltaven totes les llengües del món, i unes setmanes després descobreix Kagoshima, al Japó, davant les notícies que els missioners jesuïtes estaven sent perseguits i assassinats. Aquella ciutat és diferent de la Venècia dels seus primers dies.
Les muntanyes que apareixen a l’horitzó són volcans que omplen de fum les albades, com l’encens de les esglésies, aquell altre matí en què va visitar Santa Maria d’Assumpta i va descobrir el mosaic daurat de la Verge. És un moment de pau. Se sent sol a Kagoshima. És el primer espanyol que ha arribat tan lluny predicant la seva fe. La seva és una solitud dolça, que li omple l’esperit de voluntat. Sap que la seva missió no té fi, parlar amb la gent i construir els camins amb paraules és una tasca infinita, però no li importa.
No sap que l’espera la Xina, l’illa de Shangxuand, una mort primerenca, un cos arrossegat pels mars fins a una petita església de Goa, al costat de riu Mandovi, on els cristians de pell citrina acudiran durant segles, al capvespre, a encendre espelmes per l’home que els va donar a conèixer a Crist. No en sap res d’això, Francesc Xavier, que contempla els cirerers del Japó, aquests arbres rosats, i creu veure en ells la forma dels àngels. Un món nou i en pau.
