La primera vegada que James Cook va arribar a les illes de Hawaii va ser rebut amb flors i amb el so de les flautes. Era una terra de volcans enmig de l’oceà. Els indígenes que poblaven l’illa tenien fama de dòcils. Es dedicaven a la pesca i la recol·lecció de fruita dels arbres, selva endins. El viatger empedreït que va ser Cook no es va sorprendre davant la bellesa desmesurada de la naturalesa i va continuar la seva expedició per tot el món. Altres costes l’esperaven en els mars que l’Imperi Britànic. Tanmateix, aquestes mateixes illes de Hawaii, anys després, li van tancar els ulls en una emboscada absurda. Un ganivet «kahuna» clavat al pit durant una baralla. Potser la confusió d’uns moviments ràpids, les sospites d’estar enganyant-se mútuament (els anglesos practicaven el noble ofici d’estafar els habitants de totes les terres del món) i la incapacitat per establir una llengua comuna van provocar aquell desenllaç. James Cook estava mort en una platja de Hawaii. Era el seu tercer viatge.

Però per arribar a la mort de Cook, primer s’ha de parlar de la seva vida. El navegant britànic, militar condecorat, també havia resultat ser un explorador voraç, amb la subtil perspicàcia per saber en qualsevol moment quins llocs escollir com a destí. A la seva cabina, mentre travessava l’oceà Pacífic, dibuixava les rutes que estava a punt de recórrer i assajava amb la punta d’un carbonet els límits dels continents. En la seva primera expedició, es va embarcar al HMB Endeavour. Corria l’any 1768 i Europa estava en guerra. Cook havia estat enviat a una expedició científica a les regions del sud de l’Equador per observar el recorregut de Venus durant el seu pas pel Sol. Eren temps en què l’astronomia, que ja havia deixat de ser espai d’elucubracions i cartes del tarot, s’obria pas a cops d’observació en nits sense lluna, amb ulleres de llarga vista i telescopis.

No obstant això, eren uns altres els motius que van portar James Cook cap al sud. Es tractava d’una missió secreta. Se li havia encomanat la tasca de descobrir la Terra Australis Incognita, un continent fictici al sud de l’Estret de Magallanes, anhelat per la Corona Britànica, sense més espai colonial a Amèrica. El resultat va ser evident. No existia aquell continent, però a canvi el viatger va poder recórrer una a una la major part de les illes del Pacífic, fins a la seva arribada a les costes de Nova Zelanda, les quals va rodejar i cartografiar amb una exactitud fotogràfica, descobrint que es tractava d’una illa separada d’Austràlia. Aquest primer viatge de Cook va suposar un descobriment de la vida a l’altre costat de l’oceà, el lloc on naixia el sol i d’on venien les espècies. Va durar fins a 1771 i va seguir la ruta d’Elcano per tornar a Anglaterra.

El segon viatge el va iniciar el 1772 i va barrejar la duresa del fred amb les platges tropicals. La Terra Australis Incognita, en realitat, podia existir més al sud encara del que Cook havia arribat en el seu primer viatge. Aquesta expedició va suposar una altra fita de la navegació, ja que van travessar per primera vegada el Cercle Polar Antàrtic, a bord del Resolution. Davant les cascades congelades i les muntanyes de gel, Cook va enterrar per sempre el mite del continent misteriós. A la tornada, ja recuperat del fred, va fer escala a Tonga, a l’Illa de Pasqua i en altres arxipèlags tan allunyats de l’infern gelat que semblaven fruit d’altres móns en constel·lacions diferents, units tan sols per l’ambició del viatger.

El seu últim viatge li portaria la mort, perquè els grans exploradors no poden morir davant d’una xemeneia. Tenen la síndrome d’Aquil·les i les seves vides semblen forjades per acabar-se en el transcurs d’una aventura, i no en una llar plena de vellesa. En aquesta tercera odissea, a Cook li van encarregar descobrir el pas del Nord-oest, la fina franja de mar de gel entre l’Àrtic i el continent americà. Per fer-ho, es va dirigir al sud, fins a arribar a Ciutat del Cap i creuar de nou l’Índic, tan familiar en aquell moment com les praderes de Marton, el seu poble natal. Mar endins, va navegar tot l’oceà Pacífic fins a arribar a l’Estret de Bering, on els braços d’Amèrica i Rússia sembla que s’ajuntin. Cook va passar per tots els climes sense sortir de la cabina del seu vaixell, suportant fortes gelades, pluges tropicals i setmanes sense núvols a l’horitzó. Les costes d’Alaska guarden memòria d’aquells dies i una badia de costa verda i pedregosa porta el seu nom.

Va morir sense heroïcitat, en una batussa que es podia haver evitat. Havia vençut les temperatures extremes, els casquets polars i les onades que feien cruixir la fusta del seu vaixell com si fos papir, però Cook va subestimar els habitants de Hawaii, que havien vist com els homes blancs amb barrets de plomes de faisà segrestaven el seu rei i el feien desaparèixer a l’aigua. Va dedicar onze anys de la seva vida a mesurar i recórrer el món, a conèixer cada racó de l’oceà Pacífic. El mariner que somiava en descobrir el continent al sud del món del qual parlaven els grecs va acabar diluint el mite a base de cartes de navegació. Cook va assignar al seu destí la fortuna dels herois, però sense sortir-se ni un moment del culte al coneixement.