Vila Adriana pretenia ser una evocació, un conjunt de records perquè l’emperador, ja malalt, pogués recuperar aquells dies de viatge. Un lloc que desafiés la memòria quan l’hivern es refermés als peus dels Apenins. Adrià se submergia a les aigües termals del camp, la piscina que havia manat construir i que tant s’assemblava a la que va veure anys enrere, prop d’Alexandria, enfront del temple de Serapis. A la Plaça d’Or l’olor dels cítrics trucava a la porta a l’hora de la migdiada i veia prop d’ell, entre la vigília i l’estat de somni, l’Itàlica dels seus pares, a les ribes del Betis. Quan passejava pel templet circular de Venus, es deixava vèncer per l’erotisme, un cos jove que era cridat pel desig, el d’Antínous, a les portes de Bitínia, de camí a l’Orient. De la mateixa manera que al Teatre Marítim veia les embarcacions passar, els peixos de colors i creia reviure les travessies per l’Adriàtic i el Mare Nostrum, fins i tot les avançades fins a la Britània, lloc que contenia els límits d’un imperi.

Per a Adrià ser emperador no li va impedir complir amb l’esperit del viatger. No va quedar província de l’Imperi que no visités, ja fos al capdavant de les legions o en una llitera, compartint la calor de l’estiu amb els esclaus. L’home que estava cridat a ser el cor de Roma, el cap pensant d’un gegant destinat a perpetuar-se sobre els altres regnes de la terra, s’atabalava a la ciutat de les ciutats. Roma era una presó d’or, un escenari de malson ple de senadors, amb olor de peix podrit i amb dagues esmolades a la sortida dels fòrums. Amb el món als seus peus, l’emperador no podia fer cap altra cosa que estendre la seva mirada cap a l’orbe. La seva missió seria visitar totes les ciutats per ell gestionades, visitar els temples i parlar amb els seus sacerdots. Escoltar les llengües estranyes que empenyen al llatí en les places i observar els capvespres en les copes de vi de les províncies. Tasca exigent per a un sol home.

Ja abans de ser nomenat emperador, Adrià havia visitat la meitat de l’imperi. Els primers viatges els va efectuar a Itàlica, la pàtria dels seus avantpassats, la llar del seu oncle, l’emperador Trajà. Durant el recorregut per la Bètica va descobrir que els seus orígens estaven en una terra rica en oli i minerals, on l’aigua agafava bé la terra i produïa, amb el treball dels homes, unes fruites excel·lents. Va recórrer la resta d’Hispània i d’aquí va fer el salt cap a la davantera nord de l’imperi. Es va aturar en el riu Rin i al Danubi. Més enllà els bàrbars amenaçaven sempre amb destrossar la pau dels pobles. Homes lligats als rius i que desapareixien d’entre els boscos en els dies de guerra.

Però la veritable passió d’Adrià sempre va ser Orient. L’home va saber, res més entrar a Atenes, que aquella era la seva ciutat per sobre de qualsevol altra. A l’antiga capital de la saviesa grega, Adrià li devia la passió desmesurada per la cultura hel·lènica, la sensualitat i el culte al cos, el desig de la saviesa i l’amor, en una mateixa copa. A la ciutat li va dedicar una biblioteca, que encara avui resisteix a caure, entre multitud de ruïnes que poblen la ciutat. És el major homenatge que Adrià va llegar a Atenes, mentre que aquesta mai va oblidar que, tot i que els romans havien conquerit Grècia, no tots empunyaven l’espasa com a dialecte.

Des de Grècia va viatjar a Orient. Allí es va assabentar de la mort de Trajà i el seu ascens com a emperador. Va visitar Antioquia, Armènia i Síria, províncies romanitzades on els mercats marcaven el ritme de la vida i de la mort. Obligat a tornar a Roma, el ja pontífex màxim es va dirigir cap a la façana Atlàntica dels seus dominis. Va conèixer la Gàl·lia, pacificada un segle i mig abans per César i va creuar l’estret canal fins a Britània. Era aquella terra dura i inundada de pluges constants. Fins als límits de l’imperi va viatjar per a visualitzar el mur que hauria de separar Roma del desconegut, el «ells» i el «nosaltres», la civilització i la barbàrie. A la volta, va passar pel Nord d’Àfrica, Mauritània i Numidia, testimoniant que a l’imperi els deserts i el gel cohabitaven.

Adrià va albirar sempre a Atenes la major proximitat a la perfecció. En una de les seves expedicions a Bitínia, va conèixer a Antínous, un jove del qual es va enamorar i que va fer divinitzar quan va morir. Va omplir els temples de tot l’imperi d’estàtues que honressin la seva memòria. Fins i tot a Jerusalem, la mil·lenària ciutat dels jueus que va visitar en alguna ocasió, també va portar el nom de Antínous a la porta dels llocs sagrats. D’Israel a Aràbia, submergint-se al Nil egipci a la recerca d’ofegar el seu caràcter melancòlic, Adrià no va deixar racó del món sense recórrer, buscant sempre l’essència de la bellesa, el coneixement de l’altre i l’amor pels plaers furtius. Per això Vila Adriana, encara avui dia, és un lloc que parla d’altres llocs. Per això Adrià, emperador i déu, va ser primer de tot viatger. Saviesa i desig, dues qualitats trobades en la pell de les ciutats, a l’esquena d’una divinitat jove.