Hi ha un fet que, sense mirar el calendari, certifica que s’apropa el final d’agost i les vacances emprenen la recta final. Quan arriba aquella hora en què la claror es va apagant: el capvespre, s’hora baixa, la minva, etc. De tots els racons de la costa comencen a sortir. mar enfora. barques en processó. Ja no es barallen per trobar un lloc a una tranquil·la cala, ni darrere unes roques que protegeixin de la garbinada, tant insolent. enguany . Estan cercant el seu racó privat, com si fos un boletaire que protegeix el secret de les seves clapes, on pescar els primers calamars de la temporada. Evidentment que hi ha instruments per localitzar amb precisió el lloc on, teòricament, el calamar mai falla, segons el particular coneixement. Però es més entranyable el mètode tradicional. Des de la barca es busquen els punts de referència que, en coincidir, com si fos una contrasenya, demostren que aquell és el lloc i no pas uns metres més enllà. A mitjanit, a Llafranc, mentre espero la tornada -per cert exitosa- dels meus nebots a la recerca del calamar, trobo trasbalsat a un amic que baixa de la barca. «He perdut els referents» proclama i el deixo dir, no fos cas que hagués passat una desgràcia. I de fet n’ha passat. Un dels seus punts de referència per trobar el calamar passava per alinear el campanar de l’l’església de Calella de Palafrugell amb la punta del teulat de la casa rosa de la platja del Canadell, també a Calella. Això ja no és tant fàcil a certa distància de la costa: la mítica cosa rosa ara es blanca.
Els actuals propietaris de la casa rosa, que ha anat canviat de mans des de que fou aixecada a finals del segle XIX sobre las roques de l’extrem sud del Canadell per l’industrial palafrugellenc Josep Genís Pardàs, havien encarregat en els darrers temps unes obres de reforma. Quan nomès faltava pintar-la (novament de rosa) per tapar els efectes de les obres es trobaren amb l’impediment per part de la direcció de patrimoni de la Generalitat en comunicar que no es podia fer una excepció. Pintar de nou exigia donar-li el color blanc a la façana, que es el majoritari de les cases Calella. I punt i final. No varen servir les peticions de l’ajuntament de Palafrugell, ni de la dinàmica Associació de Veïns i Amics de Calella perquè en fes una excepció atesa la singularitat de la casa. El fotògraf i col·leccionista palafrugellenc Paco Dalmau disposa de fotos i postals que demostren que mai ha estat blanca. Arribat a aquest punt els propietaris, veient que arribava l’estiu, acataren la decisió de la Generalitat i l’han pintat de blanc.
Probablement als responsables del Departament de Cultura que decidiren no promoure l’indult pel color de la casa rosa no sabien d’ un episodi poc conegut i que la fa encara més singular i digna d’una excepció. Aquells metres de la terrassa de la Casa Genís, de la casa rosa del Canadell, formen part del camí de ronda de la Costa Brava. El primer propietari sempre va acceptar que els passejants poguessin travessar per la terrassa de davant de la casa perquè no els volia privar d’ una vista excepcional. Així fou fins que fa unes dècades el propietari del moment va decidir tancar les portes de la terrassa, barrant el pas dels caminants per gaudir-la particularment. Llavors es va produir una reclamació judicial argumentant que el pas del temps havia consolidat una servitud als propietaris, el reconeixement d’un dret de pas, característic del dret civil català, que es va acabar atorgant als tribunals.
Durant dècades els responsables de carreteres i trànsit de l’estat posaven cada cop més problemes als cartells publicitaris propers a les vies ràpides per evitar distraccions. El «toro» d’ Osborne, el del brandi Veterano, sempre se’n sortia amb alguna excusa, fins que al final decidiren, directament , prohibir la silueta del brau. Tres anys després, el Tribunal Suprem l’indultava sense manies i tombava la decisió del govern : «El toro de Osborne ha superado su inicial sentido publicitario y se ha integrado en el paisaje como un elemento de ambientación ajeno al mensaje propagandístico de una marca». Més directe fou l’ajuntament de Madrid qui havia indultat l’anunci del «Tio Pepe, sol de Andalucia embotellado» del teulat d’un edifici de la Puerta del Sol quan va prohibir la publicitat lluminosa dels teulats de la ciutat. Un posterior propietari, Apple, en obrir la seva botiga, va decidir retirar-lo. Cap problema. L’ajuntament se’n va fer càrrec i el va muntar novament al terrat de la casa veïna. Atents!, amb la «Marca España» no s’hi juga
