El clàssic havia saltat dels llibres i s’havia convertit en realitat. Alguns viatgers havien escrit cròniques, tan sols apunts, sobre aquell país al sud on la gent vivia entre runes de palaus i esglésies lluminoses, tan suggerents que confonien la vista. A mitjans del segle XVII, quan encara estava fresc el cadàver de Bernini i la seva reforma urbanística a Roma, alguns homes del nord d’Europa van decidir travessar els Alps per descobrir Itàlia, el país de les mil repúbliques i de les guerres contínues. A aquell pelegrinatge se’l va anomenar Grand Tour i va ser la forma subtil que van tenir els països protestants de descobrir que la bellesa residia entre les espelmes de Trento. Però també va significar la constatació que entre europeus, fos quina fos la religió o la nacionalitat, existia un procés comú que unia els pobles: les ganes de viatjar.
Al Grand Tour el va matar el tren. Quan es va popularitzar el viatge en raïl i les diligències i les cases de postes van quedar obsoletes, com a ruïnes tècniques, els viatgers del Grand Tour van defensar el testimoni d’un món passat, anterior a la revolució industrial. Els viatges van passar de ser aventures i monopoli de l’home solitari a grans concentracions de curiosos. Encara els faltava la càmera de fotos, és clar. Als primers viatgers que baixaven de la Gare de Lyon, a París, se’ls va anomenar «touristes», precisament perquè venien d’Itàlia, en el seu anhel per emular els Byron i Stendhal d’un segle enrere. El terme ja no pot estar més injuriat, en un món on tots enyorem ser viatgers, però en el qual ens conformem amb una selfie improvisada.
Goethe tenia un quadern de notes i la seguretat que tot el que escrivís es publicaria quan tornés a Alemanya. El seu viatge va durar dos anys, recorrent Itàlia de nord a sud, aturant-se a les petites ciutats provincianes, les que segles enrere havien constituït poderoses repúbliques, però també deixant-se emportar per les grans metròpolis, vespers de pobresa, reunió de meravelles. Va iniciar el seu camí el 1786, estant al servei de Carles August de Saxònia. Va entrar a Itàlia per Bozen com els espies, amb una identitat falsa i intentant ocultar l’accent que el delataria com un estranger. La primera part del seu viatge es va enfocar a la zona nord-oest, a la desembocadura del Po, on les ciutats obren cap al mar amb canals. Va visitar Trento, Verona, Pàdua, Vicenza fins a arribar a Venècia, la ciutat aquàtica per qui no passen els segles, ja que viu sempre en una mena de letàrgia enganyosa.
Posteriorment va continuar el seu viatge cap a l’interior dels Apenins. Va fer parada a Ferrara, la ciutat que els Este havien convertit en una fortalesa de carrers estrets i palaus esvelts. Fins allà arribaven comerciants vinguts de Bolonya que comerciaven amb marbres que juraven ser d’època romana. Winckelmann portava algunes dècades mort, però el floriment de les ruïnes amb valor artístic ja havia assolit una trajectòria imparable. Itàlia era el país de les ciutats enterrades a la sorra. Feia pocs anys que s’havien descobert Pompeia i Herculà i els savis havien abandonat les biblioteques per observar des del terreny com el passat clàssic cobrava vida. Per això, «Viatge a Itàlia» és molt més que la memòria d’un viatge. És un descobriment sensual de la bellesa clàssica, bolcada cap als primers passos del Romanticisme.
Després de passar unes setmanes a Milà, Goethe entra a Roma com els pelegrins, per la Porta Flaminia, entre les esglésies bessones de Santa Maria del Popolo, el lloc on es deia que a les nits el fantasma de Neró turmentava els viatgers. I és a la ciutat dels papes on troba la seva escriptura els millors moments. Roma per a Goethe és un somni complert. La constatació que totes les imatges llegides als llibres existien de veritat. Va passejar pels Fòrums Imperials, en aquells temps plens de vaques i pastors, amb cases de gent humil que convivia amb marbres antics i onades de malària. La Roma de finals del segle XVIII no és majestuosa. És eterna, com ho són les esquerdes a la paret. Bella, caòtica, bruta i enemiga de la raó, justament el que algú com Goethe havia anat a buscar tan al sud.
El seu viatge va continuar descendint cap al sud. De Roma va anar a Nàpols, la ciutat que dorm amenaçada per un volcà al qual va pujar, la més espanyola de les urbs del món. D’allà es va embarcar cap a Sicília, illa de les cent cultures, on els mil·lennis s’emmotllen als erms pedregosos i els temples grecs creixen entre matolls. Goethe va viatjar d’una manera moderna, conscient que el seu pas per la vida era efímer i que el llegat dels homes no és més que un temple enrunat, un capvespre a Agrigent. Durant la seva tornada cap a Alemanya, el món estava a punt de canviar, quan a París el poble prengués la Bastilla. Però qui pot parlar de canvis en un món acostumat als temples verticals, implacables en la seva tasca de romandre, perfectes a la seva manera d’estar a través dels segles?
