Fa només uns dies que ha sabut que l’emperador Carles V, com l’anomenen els alemanys, ha recuperat Tunísia per a la Cristiandat. El seu cos ja no li ho permet, no li respon com a la joventut, però la seva ment sí que va salpar al costat dels exèrcits i mariners i va conquistar la ciutat als barbarescos. Per a ell, el Mediterrani sempre ha estat un lloc comú, com l’esbarjo de la seva infància. Sabia que les ribes del Guadalquivir desembocaven a l’Atlàntic -aquesta extensió a la qual Colom havia posat límits-. Sevilla s’ha multiplicat de vaixells i genovesos. És la ciutat més rica d’Espanya i ell és l’home més ric de Sevilla, però pressent que s’està morint i la mort no té preu.

Camina pel pati de la casa que va manar construir el seu pare. Ell la va ampliar després de la seva peregrinació. Va ser el viatge més meravellós fet per un home, des dels dies de Marco Polo, amb permís de Colom, és clar. Posa la vista als arcs mudèjars. Li agrada aturar-se a les filigranes del marbre. Els àrabs van ser capaços de fer de l’espai una incògnita. Li van dir geometria al noble ofici d’embellir la matèria amb buits i silencis. En la seva Sevilla natal, el marquès va créixer contemplant els arabescos de l’Alcázar quan s’hi allotjaven els Reis Catòlics. L’any1490, al costat del seu pare, va participar en el lloc de Granada i dos anys després va entrar triomfant a l’Alhambra per la Porta de Bab-al-Xaria, coneguda com a Porta de la Justícia. Allà va contemplar el Pati dels Lleons i va comprendre que la bellesa no era exclusiva dels fidels a Crist. Ell també vol que el seu palau, en ple centre de Sevilla, tingui un pati digne del record. És per a això que va encarregar, a Gènova, una font senzilla de la qual mai deixés de brollar l’aigua, com la de la gola d’aquests lleons granadins.

El temps sembla haver passat més ràpid del que ell hagués volgut. Camina per sota els arcs, amb l’ajuda d’un bastó, i entra a la Capella de la Flagel·lació. Recorda la mort dels seus pares, que ara semblen una única submissió a la vida i pateix com el dia posterior la mateixa fe d’aquells anys. Era 1518 i va decidir peregrinar cap a Jerusalem. Va formar una petita processó amb majordoms, capellans i criats, i va marxar un matí fred de novembre des de Bornos. Va travessar Andalusia. A Múrcia va esperar la florida dels llimoners i a València el de les taronges. A Barcelona va ascendir fins al Monestir de Montserrat i a Marsella va respirar el mestral, carregat de l’aigua del Roine. Des d’allà va fer camí cap als Alps, tal com Petrarca havia fet gairebé dos segles abans. Davant d’ell hi havia Itàlia, lloc somiat des de nen, on els homes havien elevat l’art al llenguatge dels déus. Però no es va aturar massa. L’esperava Venècia, la ciutat dels mercaders i les pistes d’aigua. Allà va agafar un vaixell i va costejar l’Adriàtic, amb els ulls posats a Orient, davant la por que provocaven els relats dels captius. Va sortejar l’Egeu, un mar ple de pirates, i va arribar al port de Jaffa. Va trepitjar Terra Santa i amb una palma es va dirigir a Jerusalem.

És, potser, el millor regal que li va poder fer a la ciutat de Sevilla. Cada Setmana Santa, des de la Creu del Camp, se celebra un Via Crucis que finalitza en el seu palau. Els sevillans n’hi diuen la Casa Pilat perquè en el seu camí després de les petjades de Crist, Enríquez de Ribera va recórrer la distància entre el Palau del Prefecte romà Pilat (on es va rentar les mans) i el Gòlgota. Va ser un presagi. Des de la Creu del Camp, a rodalies de Sevilla, fins al seu palau, es reproduïa la mateixa xifra. Seria com viatjar de nou a Jerusalem cada Divendres Sant de matinada.

Ha deixat enrere les capelles amb les seves escultures paleocristianes i es dirigeix cap al jardí. És la seva part preferida de la casa. És una terra agraïda on creixen les roses, germina la flor del taronger i s’allarguen les palmeres. Sembla una extensió del Edèn, exactament igual que aquell jardí de tarongers que va visitar a la part alta del Gianicolo, a Roma, a la seva volta de Jerusalem. Quan va marxar de la ciutat santa, amb el cor inflat de felicitat, va prendre un vaixell i va fer parada a Xipre. L’illa vivia l’enrenou propi de les fronteres. Pertanyia a Venècia però els turcs llançaven atacs constants sobre les seves costes. D’allà va tornar pel camí invers. Va desembarcar a Venècia, però va decidir allargar-se per la Península Itàlica. Va entrar a Roma vestit de romaní i es va perdre en les ruïnes d’una civilització que sentia seva. Allà es trobava Roma en la seva esplendor, la dels Escipiones i la d’Adriano, l’emperador que havia nascut a Itàlica, a l’altra riba del Guadalquivir. Després de consultar les obres del Vaticà, va preguntar per un tal Miquel Àngel, que deu anys abans havia condemnat a l’infern a mitja cúria. Després va visitar Nàpols, tan espanyola, Florència, Pisa, Bolonya i Gènova. A cada racó del seu jardí vol atrapar un tret propi de cada ciutat on ha estat. El seu palau se sobreposarà a la seva memòria. Les generacions posteriors caminaran sobre les ombres de viatges passats. En el seu hort, al seu pati, el visitant creurà trobar el perfil del Gòlgota, una estàtua romana o el perfum de l’Alhambra. Però Fadrique encara camina pel seu palau. És la prova que el món existeix i és tan bell com expliquen.