A Campllong hi acabo anant cada any per raons que aclariré, però que poden resultar òbvies pels fidels lectors que coneixen algunes de les meves preferències vitals. Sobre gustos no hi ha disputes. Començo per la cita imprescindible de finals d’agost per celebrar la cloenda de les vacances al Musicant, el festival de música catalana, de música del país, que cada cop es va consolidant més al mateix moment que va pujant el llistó per la feina que fan: cada any s’apropen a propostes que són veritables reptes perquè cerquen la novetat i l’originalitat. Vaja, que «s’ho curren» emprant l’argot juvenil.

A més, d’aquesta data imprescindible, m’agrada també visitar als meus bons amics Dolors Paredes i Lluis Falgàs que hi viuen bona part de l’any. El periodista Lluis Falgàs és un dels principals de la vila, com ho són la família Albertí de La Selva que han portat el seu acreditat pernil dolç a les millors xarcuteries de Madrid on compro habitualment i el futbolista Gerard Gumbau, migcampista i un dels capitans del Girona FC. També és un principal de la vila l’empresari Francesc Bosch, dotat d’intel·ligència i sensibilitat poc comunes. Admiro en Francesc, ell és com un cotxe Rolls Royce: quan arriba als llocs no fa fressa, però es nota que hi és.

En Lluis s’ha especialitzat en informació parlamentària. Primer al Congrés dels Diputats a Madrid i, posteriorment, al Parlament de Catalunya. Si fessin inventari l’haurien de consignar com element permanent del seu paisatge humà. De fet, ha aconseguit que les primeres personalitats del país vagin a alguns dels concerts del Musicant, com divendres mateix, la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Abans del concert de Maria del Mar Bonet, en Lluís Falgàs va fer la seva acostumada al·locució de benvinguda amb una irònica referència a la desafortunada intervenció del líder popular, qui va negar la unitat del català afirmant que, en realitat, parlàvem set idiomes diferents.Vaja, que Maria del Mar Bonet va cantar en mallorquí i nosaltres l’escoltàvem en gironí. Durant l’etapa periodística madrilenya que vam compartir en Lluís i jo solíem anar al concert que cada any feia en Lluís Llach a Madrid. Un cop el visitarem a l’Hotel Suècia. Estàvem envoltats d’una gent de Barcelona una mica invasiva que se’ns havia acoplat a la taula del bar. Llavors, en Lluís Llach, per xerrar amb més discreció, ens va fer una proposta: «Què us sembla si parlem en gironí?». No va faltar ni una de les grans paraules gironines.

Campllong te una mica més d’un mig miler d’habitants i és un poble que no s’ha anat despoblant a les darreres dècades sinó que, poc a poc, ha anat creixent amb famílies que han trobat, en aquest indret, el lloc on establir-se. L’ alcalde Lluís Freixes, amb majoria absoluta, és de Junts per Catalunya i l’altre partit representat al consistori és Esquerra Republicana. Amb això ja està tot dit pel que fa a la visió de la qüestió nacional que hi ha a la vila, situada al mig d’un eix de gran dinamisme industrial i econòmic: Cassà de la Selva, Riudellots, Caldes, Fornells de la Selva, Vilobí d’Onyar, Llagostera, etc. No es deixen de fer activitats al llarg de tot l’any, la vitalitat del poble és màxima atesa les dimensions del municipi.

Però he escrit que Campllong és un dels llocs on es viu, i cal afegir «i on es menja» millor del país. I aquest és un dels motius de les meves visites freqüents a la vila. Menjar bé. En pocs quilòmetres de diàmetre hi trobem mitja dotzena de restaurants que valen la pena. N’esmentaré tres, de Campllong. El primer és l’ històric Can Barris, la catedral dels cargols.Hi he anat des de la meva tendra infància i sempre amb l’espectacle de la pregunta fonamental a l’altra banda del fil telefònic quan el meu pare reservava: quans cargols menjarem?. Cent, dos-cents….quin festival! M’agrada tornar-hi. Ara mateix, on vaig força sovint és Can Xiquet, que té una cuina casolana molt variada de primer nivell i amb aspiracions. Mai falla.El tercer nom (és el restaurant que s’ha possat més de moda) és el restaurant del local social de Campllong. A tots tres, els cargols a la seva manera no fallen.

Explicat tot això, queda clar que vaig anar divendres a Campllong a escoltar a Maria del Mar Bonet amb una predisposició positiva màxima. I va estar fantàstica. La nit fou rodona i les seves cançons de sempre foren ben complementades per l’aparició sorpresa del mític Toti Soler i , en el meu cas, de la coneixença i novetat del cantautor valencià Borja Penalba. La Balanguera fila estupendament, encara.