El 15 de setembre la Raquel iniciarà la ruta Pirinexus en un repte contra la leucèmia i a benefici de la Fundació Josep Carerras. Però ho farà amb bicicleta i remolc -per això l’ha rebatejat com a Caninexus, transportant en Tom, un llaurador retriever que la va ajudar quan ella estava malalta, i ara és ell qui hi està.

Per què li té tanta estima a aquest gos, que fins i tot se l’emporta a remolc en una travessia?

Perquè en Tom ha sigut el meu millor company, vam forjar una gran amistat durant la meva malaltia, i especialment durant la recuperació, que va ser més dura.

Què patia?

Un limfoma de Hodgkin amb afectació pulmonar. No em podia ni ajupir per cordar-me les sabates, vaig haver de començar des de zero, fins i tot ma caminar. Potser un dia podia recórrer només cinquanta metres i havia de tornar a casa. Però ell sempre m’acompanyava. Eren dies molt durs. I l’únic que sempre estava a tota hora amb mi era en Tom.

I ara és en Tom qui està malalt i necessita ajuda?

El problema que té és que no s’hi veu. A més, pateix artrosi. O sigui que no podem fer el que fèiem, ens agradava molt anar a muntanya. Ara hem de fer altres coses, i haig d’anar amb molt de compte amb ell, està cec. Bé, tenim alguns codis: salta, dreta, esquerra... I confia totalment en mi.

Li està tornant tot el que ell va fer per vostè quan estava malalta?

Exacte. Jo ara soc els seus ulls i les seves cames, pobret. El veterinari ens va dir que li tocava fer vida sense sortir de casa, perquè sàpiga on camina. Però la nostra vida és sortir a fora, cada dia a llocs diferents.

Creu que nota el que vostè està fent per ell?

Sí, ha sigut un donar i rebre entre ell i jo, i ho sap. Som un equip amb totes les lletres. El repte que volem fer, és com un viatge que li vull regalar. Perquè li dec molt, a aquesta bèstia. Li dec moltíssim. Mai li podré recompensar el que ha fet per mi.

Algú li deu haver aconsellat una injecció letal i fora problemes.

Alguna vegada, i sempre responc si a les persones que queden cegues també les hauríem d’eliminar.

I a sobre, té artrosi.

Sí, i no és que sigui tan gran, té deu anys.

Molt parlar d’en Tom i no li he preguntat a vostè com està.

Ja estic bé. Tant com per poder estirar el remolc amb en Tom (riu). Les seqüeles que em van quedar les porto molt bé. Ja hauria firmat, per quedar com he quedat.

M’està dient que en Tom no correrà, que el portarà tota l’estona en remolc?

Sempre en remolc, durant els deu dies de la travessa, 350 quilòmetres. Potser en algun tram caminarà... si ell vol. Serà en Tom qui marqui les etapes. Serà el major repte que hauré fet, però per ell, val la pena. Seria millor que ell m’estirés a mi (riu), però no.

Molta gent no entendrà aquest esforç.

Potser no. El problema, més que els quilòmetres, serà el pes que arrossegaré.

Què pretén demostrar?

Que els límits els posem nosaltres i que tot és possible. Que amb il·lusió i ganes som capaços de tot. Una bona causa ho mereix tot. En un sol repte vull visibilitzar la Fundació Josep Carreras, que vaig veure que necessitava ajuda, i per altra banda la gran ajuda que ens donen aquests animalons. El gos sempre està al costat quan està malalt, vull que sigui una mica un homenatge cap a ells.