Montse Barderi, que va guanyar fa dos anys el premi Prudenci Bertrana, publica «La vida autèntica», en què un escriptor i columnista escriu, per a un amic, cartes d’amor a una prestigiosa editora.

Costa reconèixer quina vida és autèntica i quina és falsa?

Sí, la veritat és que tenim moltes trampes que ho dificulten, i una d’elles són les xarxes socials, perquè estan dissenyades per persones que utilitzen les tècniques de l’addicció. Impulsen la impulsivitat, diguéssim. Per això les xarxes generen agressivitat i frustracions. És un món enganyós, la vida autèntica no és això.

L’amor i els seus desastres li interessen tan poc com al seu protagonista?

Depèn de quin. L’amor pot ser sublim i pot ser caòtic. M’interessa l’amor benèfic, el que no fa mal, que mira per tu. L’amor destructiu no m’interessa.

Hi ha amor destructiu?

Sí, molt. Perquè és un espai on et sents molt indefens, l’amor pot ferir profundament. Tots els maltractaments comencen amb amor. La majoria de dones mortes per maltractament ho són a mans de les seves parelles, que representen que són els homes que les havien de protegir, cuidar, estimar i fer-les felices.

S’enamoraria d’algú per com escriu?

Sí. I per com pensa, i per com parla. Més que per si és alt, quan pesa o pel cabell que té. Afortunadament, la part física, a mesura que et vas fent gran, deixa de tenir importància. Algú t’agrada quan obre la boca i parla, no per les mesures perfectes. Aniries amb ell a una illa deserta i al cap de cinc minuts t’avorriries.

Ningú és com creiem?

No ens coneixem del tot ni a nosaltres mateixos, en determinades situacions ens sorprenem de la nostra reacció. Som un misteri per nosaltres, com a molt sabem com volem ser. El màxim triomf a la vida és intentar ser bona persona.

Quan ha escrit la darrera carta d’amor?

M’agrada molt escriure cartes d’amor. No necessàriament ha de ser romàntica, o a una parella. Pot ser a un amic que passa un mal moment, a algú que tingui problemes a la feina... Soc persona d’escriure cartes. Quan haig de dir una cosa important, solc fer-ho per carta.

Un correu electrònic d’amor és el mateix que una carta?

Totalment, però és important escriure-la en format carta. Obre el Word, l’escrius bé i, quan acabes, l’envies per email adjuntant-la. És a dir, no t’has d’adaptar al format de l’email.

Els columnistes estan sobrevalorats?

Depèn de quin. En Sergi Pàmies, no (riu). Hi ha columnistes molt bons, que aporten eines per a interpretar la realitat, i n’hi ha que no saps per on agafar-los. Sé que el periodisme està en hores baixes, que té molta competència a les xarxes, però seria bo un periodisme fort, que pogués pagar bé els seus col·laboradors.

Déu l’escolti.

És molt important una bona premsa, per la nostra qualitat democràtica. Estic subscrita a molts diaris, i hauríem de fer el possible per no perdre’ls, no té res a veure un diari de qualitat amb Twitter.

Hi ha gent a qui el confinament no li va canviar la vida, perquè tampoc es feien amb altra gent?

Per exemple, li haig de confessar que la majoria d’escriptors no ho han patit gaire. És fort, oi? Amb la boqueta petita, entre nosaltres ens dèiem «quina sort, ara tinc temps per llegir aquell llibre, per escriure allò que tinc endarrerit...». Hi havia eufòria continguda, com pensant «que no s’acabi» (riu). Mai ho reconeixerem en públic, però hi havia com mirades amb espurnes d’alegria per la pandèmia.

Si fins els bisbes troben l’amor, vol dir que tothom pot?

Aquest és un món difícil per a l’amor. A Tinder hi ha molta gent que ho passa malament, hi ha molt terrorisme sentimental. Representa que les dones estem tan alliberades que si passes la nit amb algú, l’endemà no pots trucar-li perquè et fas pesada. I tu potser voldries una relació. Tot s’està banalitzant.

Acabaré l’entrevista deprimit...

La culpa és de les seves preguntes, pregunti’m si Girona és bonica (riu). La veritat és que és difícil trobar una bona persona, a les xarxes hi ha molta gent falsa. La possibilitat de patir hi és. No és com abans, que coneixies algú de l’institut i quedaves per anar a fer un cafè.