Just ahir va arribar a les llibreries «El pagaré», relat de F. Scott Fitzgeral de 1920, inèdit fins a 2017, quan va descobrir-lo The New Yorker. És un divertit relat sobre la recerca sense escrúpols d’històries amb criteris únicament comercials al sector editorial. Diego Moreno és editor a Nórdica Libros, que publica el llibre.

«El pagaré» retrata els editors com una gent preocupada només pels diners. Són vostès així?

Ha, ha, és veritat, és l’únic que ens interessa, els llibres rai.

Si el deixen triar entre un milió d’euros i descobrir el nou Scott Fitzgerald, què tria?

Trobar el nou Fitzgerald... però esperant que més endavant noti el milió d’euros. Una editorial és un negoci, però un negoci atípic, ja que -almenys en les petites- primer hi ha el descobriment d’un autor i després la rendibilitat. No podem oblidar que amb això s’han de guanyar diners.

Com diu l’editor protagonista del llibre, la dona i els fills gasten...

Exactament. I els autors també han de menjar. És una gent a qui li agrada menjar cada dia.

Quin mal costum.

Ja ho pot ben dir.

Veient Scott Fitzgerald, queda clar que per escriure bé, no és imprescindible passar privacions, oi?

Aquesta idea de l’escriptor marginal, aïllat i miserable, és més un tòpic que una realitat. Afortunadament, hi ha molts casos que ho demostren. Es pot ser bon escriptor vivint bé i tenint una vida resolta. També és cert que no sol ser gràcies als llibres, n’has de vendre molts, per tenir la vida resolta.

O sigui, que els escriptors que tenen la vida resolta és perquè els diners els arriben d’altres maneres.

Molt probablement (riu). En el món anglosaxó, on es llegeix molt, potser és més fàcil fer un pilotasso i de cop vendre un milió d’exemplars, amb la qual cosa la teva vida passa a ser clarament desfogada. En el nostre àmbit... és més complicat. La capacitat de venda és més reduïda.

El luxe i el xampany també inspiren?

I tant, a vegades fins i tot massa (riu).

Retrata bé el món editorial «El pagaré»?

Retrata molt bé això que ens toca fer de buscar «fenòmens», la recerca del gran fenomen editorial. És a dir, hi ha més preocupació per la part comercial que per la cultural. Jo opino que un editor ha d’estar pendent d’això, però només una mica, no ha d’estar només pendent de la rendibilitat. No ha d’oblidar que els llibres són cultura.

D’aquí venen els autors mediàtics?

Exactament. Però normalment no és al mediàtic a qui se li acut escriure un llibre, és l’editor qui li ho proposa: «Eh, tu que surts a la tele, o tu que tens un milió de seguidors a YouTube: per què no escrius un llibre?».

Encara que no sàpiga escriure?

Ja li posarem un escriptor que l’hi escrigui, que és el cas més habitual. El mercat està ple d’escriptors que no escriuen i venen milers d’exemplars.

Scott Fitzgerald podia haver arribat a més?

El problema és que es va convertir en icònic per un llibre, llibre que, a més, reflecteix molt la vida que duia. Crec que si hagués escrit més anys, hauria tingut una gran carrera. «El gran Gatsby» es continua llegint molt i ha envellit molt millor que altres de la mateixa època.

«Estem empesos sense descans cap al passat», s’hi diu.

Hi ha força realitat, aquí. El passat té una gran atracció.