O Mònica Soler té molta sort o és vident, perquè acaba de sortir al mercat «Lluna de nacre», la seva nova novel·la sobre les intimitats d’una poderosa saga industrial catalana en què, curiosament, té un paper rellevant un capellà que deixa els hàbits per l’amor d’una dona. L’acció no transcorre a Solsona, però tampoc no gaire lluny d’aquesta localitat.
Sabia que els botons són de nacre, però ho desconeixia de la lluna...
No ha contemplat mai un clar de lluna una nit d’estiu? Ho sembla.
S’ha inspirat en el cas de Solsona o és vostè visionària?
La realitat sempre supera la ficció i, en aquest cas, si revisa les dates, veurà que em vaig anticipar al cas de Solsona.
No serà que va convèncer el bisbe de Solsona perquè pequés, i així li feia propaganda de la novel·la?
La veritat és que sí. Tot és un muntatge per tal de promocionar Lluna de nacre.
La carn és feble fins i tot quan porta sotana?
Sembla que n’hi ha uns quants que hi han perdut l’oremus. Fins i tot el pobre mossèn Cinto va viure amb una vídua anomenada Deseada Martínez. Hi ha qui diu que el nom fa la cosa... Vull dir que dir-se Deseada no deu ser igual que dir-se Misericòrdia, Dolors o Caritat, posem per cas...
El bisbe de Solsona acabarà millor que el de la seva novel·la?
Espero que sí, i li desitjo tota la sort del món. No deu ser fàcil estar al punt de mira dels mitjans.
«Quan les coses no es fan com Déu mana, passen coses greus», diu la novel·la. Ho creu així?
Bé, hi ha certes pràctiques eròtiques que tenen els seus riscos i si no es controlen, portades a l’extrem poden acabar molt malament...
«Cadascú amb les seves eines fa el que vol», diu també. Les eines religioses hi estan incloses?
Certament. Cadascú amb la seva consciència.
I amb la seva eina. Tindrem també un casament a porta tancada com el del seu llibre, en el cas del bisbe de Solsona?
Chi lo sa...
Li agradaria ser-hi convidada?
M’encantaria, li confesso que soc curiosa de mena... però no crec que comptin amb mi.
Pregunta indiscreta: s’ha sentit mai atreta per un religiós?
És un secret, però a vostè li ho confessaré: hi ha coses que són sagrades. Tot i que si a algú li passa, hi ha una recepta infal·lible per no caure en la temptació: distància i temps ho curen tot.
Durant el franquisme l’adulteri estava prohibit: això el feia més divertit i desitjable que ara?
Ara qualsevol ho explica tot en un plató amb pèls i senyals. Els amors en la clandestinitat sempre tenen un vel de misteri i això sempre hi afegeix un polsim de sal i pebre.
