Ahir va començar al pavelló de Fontajau el XIII Congrés Internacional de Judo Ciutat de Girona, que finalitza demà i està organitzat per l’associació Girona-Judo. Entre els judokes de primer nivell que hi participen, destaca Djibril Iafa, no tan guardonat com d’altres, però indubtablement un gran lluitador
Peso vuitanta quilos. Quant trigaria a tirar-me a terra?
(Riallada) No gaire.
Amb tanta facilitat?
Ho podem provar.
No cal, em fio de la seva paraula. Quina és la major dificultat per a un judoka cec?
La dificultat depèn sempre de com un l’encara. Potser la major dificultat és mantenir la força de voluntat d’entrenar cada dia. Les dificultats majors són en la vida, que per una persona que no s’hi veu, és difícil.
I els combats?
El judo té l’avantatge que ja comencem el combat agafats l’un a l’altre. A partir d’aquí, ens basem en les sensacions que tenim. Això es treballa.
Com va venir a parar a Barcelona?
A 10 anys vaig venir per fer-me un tractament als ulls que no hi havia a Guinea Bissau... i que encara no hi ha. No va servir de res. Si m’haguessin tractat abans, segurament hauria salvat la vista.
Per què es va interessar pel judo?
A 18 anys, de Barcelona vaig anar a Lisboa, on tenia família. Allà estava en un centre de rehabilitació, on fèiem esport. Em vaig decidir pel judo perquè de petit, al carrer, jugàvem a barallar-nos. No era judo, però el contacte físic formava part de la meva infància. Vaig provar la natació, però em faltava alguna cosa.
Sabia què era el judo?
N’havia sentit a parlar i prou. La directora del centre em va dir que ho provés. Em va encantar i ja no ho he deixat.
Com hauria sigut la seva vida sense l’esport?
No m’ho puc imaginar, perquè fins que no vaig començar amb l’esport, poca cosa feia, a la vida. Em trobava frustrat, perquè jo sentia que tenia algunes capacitats. No sabia què fer amb la meva vida. El judo va ser una benedicció de Déu, per mi.
Què significa participar en uns Jocs Paralímpics?
Molt. He hagut de lluitar molt, a cada categoria hi van només els dotze millors del món. Des de fora es valora la dificultat que suposa, però em penso que des de dins encara es valora més. Imagino que deu passar igual amb els no discapacitats.
Però vostès ho valoren més.
La gent no sap les dificultats que passem els esportistes paralímpics. A les dificultats del dia de qualsevol discapacitat, hi sumem entrenar dos cops al dia, sovint en llocs que no estan preparats per a nosaltres. Però si un té ganes de fer una cosa, ha de trencar totes les barreres
Combat alguna vegada amb judokes sense discapacitat?
El 99% dels meus entrenaments són contra gent que hi veu normal.
Sol guanyar?
Molt sovint (riu). Una vegada em van convidar a entrenar en un club. Va arribar el contrincant amb qui combatria en l’entrenament, i en veure que jo era cec, li va començar a preguntar al meu entrenador què havia de fer, tenia por de fer-me mal. El meu entrenador només li va respondre: judo.
Hi va haver judo, suposo.
En acabar es va disculpar pels seus dubtes i em va dir: «m’has fotut la pallissa més forta que m’han fotut mai».
Perdoni la pregunta: ha vist mai un combat de judo?
Mai de la vida. M’agradaria molt.
