Alfons Cama va presentar ahir a la Casa de Cultura de Girona «El llarg silenci dels botxins», una novel·la que amb rastres de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil, mostra tot un entramat de silencis per aflorar.

Sempre callen, els botxins?

Els botxins han callat perquè havien de callar. Els botxins de què parla el llibre són els nazis que van fer coses, moguts com titelles per ments malaltes.

I els botxins en general? 

Aquests callen perquè fan una feina molt incòmoda i millor no parlar-ne gaire.

Les víctimes també callen?

Les víctimes també callen, sí. Els perdedors de la nostra guerra han callat. Quan preguntàvem als nostres avis què havia passat a la guerra, sovint no ho explicaven. O deien paraules sense explicar res. Jo tenia una tia a França, i mai no he sabut per què hi era. Potser ha sigut una de les raons d’escriure aquest llibre. He creat una història amb ella com a punt de partida.

Encara queden coses a dir de la Guerra Civil i la Guerra Mundial?

Moltíssimes. I a més, mai no les sabrem totes.

Els silencis...

Nosaltres som la darrera generació que n’ha pogut parlar amb gent que ho va viure. Els nostres fills ja no podran, s’hauran de conformar amb els llibres d’història.

I no n’hi ha prou?

Si pregunta a les noves generacions què va passar a la guerra, en saben ben poca cosa. Tot el que no s’ha explicat, quedarà amagat, igual que totes aquestes tombes que es troben, amb ossos de gent que no sabem qui és.

Hi ha perill d’un nou conflicte?

I tant. El partit nazi va arribar al poder amb eleccions democràtiques, amb unes idees molt semblants a les que ara corren per Europa. I semblants a les de Donald Trump als Estats Units. Per tant, hem d’estar previnguts, perquè no torni a passar el que va passar aleshores. En aquests moments, fa por el que s’està dient.

Apareix al llibre la gent que va marxar a l’exili a peu per la frontera. I pensar que n’hi ha que hi van en cotxe i ben còmodes.... 

He, he, això depèn de la posició social de cadascú. De tota manera, només cal veure les fotografies dels que van sortir per la frontera d’aquí, per adonar-nos que el gruix d’aquell mig milió de persones, era gent que va quedar abandonada com a gossos.

No deixa gaire bé els col·laboradors. Col·laborar no és a vegades una manera de sobreviure?

Sí i no. La col·laboració a França amb els nazis és un altre silenci, se’n parla poc. Els avis dels actuals joves francesos van veure com davant seu anaven a buscar els jueus per enviar-los als camps. I aquella gent callava. Potser tampoc podia fer altra cosa, però així i tot, no se n’ha parlat gaire.

Tampoc es parla gaire dels catalans que van col·laborar amb el franquisme...

A Catalunya hi va haver gent que va sobreviure, i gent que va viure bé. Fins i tot alguns que van haver de marxar, van tornar amb totes les prebendes que tenien... o més.

Si, com deixa clar en el llibre, totes les famílies guarden algun secret, quin és el seu, deixant de banda la tia de França?

(Riu) Ara m’ha fotut. Del temps de la guerra, és evident que no en puc guardar.

Deixi la guerra. Vull secrets. 

Sap què passa? Les he passat molt dures en els darrers anys, així que de secrets en tinc ben pocs, no he tingut temps de tenir-ne.