Després d’una eterna ovació al Festival de Sant Sebastià el cap de setmana passat, demà arriba als cinemes Maixabel, una pel·lícula d’Icíar Bollaín amb la gironina Isa Campo de coguionista. Es basa en la història de la dona de Juan María Jaúregui, polític socialista assassinat per ETA el 2000, que 11 anys més tard va rebre una petició insòlita: un dels assassins volia entrevistar-se amb ella. Blanca Portillo i Luis Tosar la protagonitzen.

Va saltar a la fama amb el film La propera pell, codirigida amb Isaki Lacuesta. Treballar amb la parella implica autocensura?

És intens [riu]. Nosaltres, de fet, en les últimes pel·lícules hem incorporat un tercer guionista que fa de mediador.

Ara s’ha aliat amb Icíar Bollaín per a donar forma a Maixabel. Però abans no es coneixien. Va ser una aposta a cegues?

Va ser una proposta dels productors, que van voler unir-nos. Ens vam trobar cinc minuts per a veure si ens quèiem bé i després ja vam viatjar a conèixer Maixabel Lasa [la protagonista]. I allà vam decidir que sí, que tiràvem endavant juntes.

És la primera vegada que les trobades restauratives entre exmembres d’ETA i víctimes es porten a la gran pantalla?

En ficció, diria que sí.

La dissolució de la banda es va fer efectiva al 2018. Per què el cinema espanyol no ha posat fil a l’agulla abans?

Sempre cal un temps per parlar de les coses. Però hi ha un moment en què les coses s’obren i ja pots parlar amb certa distància, sense remoure emocions que són massa viscerals. I jo crec que ara ha arribat el moment de reflexionar perquè ja ha passat prou temps.

Maixabel Lasa va acceptar el projecte de seguida?

Sí, en la primera trobada ja vam veure que hi havia sintonia. És una dona a favor d’una causa que defensa i va creure que amb la ficció, que permet fer tot un trajecte empàtic amb el personatge, arribaria a molta gent. Un sí immediat.

Va ser una manera de fer les paus?

Ja havia fet les paus, però ha estat una manera de mostrar-ho a més gent de la que havia arribat.

Forjar en les ferides de la protagonista l’ha afectat a nivell emocional?

Sí. Cada viatge de tornada l’Icíar i jo el fèiem totalment trasbalsades perquè anaves coneixent abismes de l’ésser humà absolutament impactants, i tenies la responsabilitat de no revictimitzar, que realment fos des de la sanació. Hem tingut molta cura de no fer mai mal a ningú.

Els dos exterroristes van participar activament en el procés de rodatge?

Sí. S’han llegit el guió, hem anat comentant si alguna escena feia mal o com es podia enfocar i han vingut als rodatges. Un d’ells ha vist la pel·lícula i li ha agradat molt, l’altre l’anirà a veure-la en solitari.

Si no s’haguessin desvinculat d’ETA, s’haurien plantejat aquesta pel·lícula?

Ni l’Icíar ni jo haguéssim arribat a fer una pel·lícula amb algú que no s’hagués desvinculat d’ETA. Ells han estat d’ETA, herois per una societat, i han fet tot un viatge acceptant el dolor de la víctima i treballant per la convivència. La seva fita moral és que això aporti i que mai torni a passar. En aquest sentit, ens hem trobat molt còmodes. Amb l’altre, segur que haguéssim tingut massa conflictes morals.

Què han après ells de Maixabel?

La tenen com a referent vital absolut.

La crítica ha aplaudit el guió. Quin és el secret?

M’ha sorprès perquè els guionistes som molt invisibles. La nostra premissa no era fer un pamflet, era retratar tota la gamma de grisos i no subratllar mai emotivament per a portar l’espectador a sentir una emoció concreta.

A qui incomodarà la pel·lícula?

Crec que a ningú. És una aposta per l’obertura i l’empatia.