L’amor és un gran tema d’estudi. Deixant la psicologia que l’analitza en la seva proximitat, convergeixen en l’estudi de l’amor la filosofia, que estudia el seu contingut racional, i la teologia, que valora l’amor en el seu aspecte religiós, en la seva relació amb Déu i amb tots els homes. L’amor és el tret més constant que apareix en les diferents cultures del món. El que passa és que la història i la vivència de l’amor, la forma concreta d’entendre’l i de viure’l és una característica de cada època històrica.

La gent del país que es casava fa cinquanta anys, solien ser nois del poble amb noies del poble, o del poble veí on anaven a ballar. I el festeig- aquest esplèndid festeig que no es recorda- durava un parell d’anyets amb el resultat d’un coneixement mutu ampli i profund. El noi coneixia la sogra i la sogra el noi, i aquest sabia com ella feia l’arròs. La preparació pel casament tenia un aspecte formatiu a través de l’expedient matrimonial i moltes parròquies organitzaven els anomenat curset «prematrimonials». Malgrat tot, la vida sovint sorprenia. Ara sol sorprendre gairebé sempre. L’amor tenia temps de conèixer’s a si mateix i la decisió estava més madurada.

Ara, ja fa temps, l’amor no s’ha parat en aquella fase literària del romanticisme. Ningú diu ara com el poeta francès Lamartine parlant d’uns nuvis respirant la natura: «Que el vent que gemega, la canya que sospira, que els perfums lleugers del teu aire que és un bàlsam/ que tot el que se sent i tot el que es respira,/tot digui: Han estimat !».

Una campanya inhumana, una passió que impera, han rebentat, en molts cors, l’amor conjugal. Aquell que uneix la tendresa, el servei, el dolor i la vida. Ni la pròpia follia, ni la llei, que permet casaments per quinze dies, entenen el misteri de l‘amor conjugal.