A l’A-64, l’autopista paral·lela als Pirineus per la banda francesa, hi ha una àrea de servei, «Aire des Pyrénnes», que està dedicada al Tour de França. Com he fet en altres ocasions per tornar de Donostia/Sant Sebastià cap a Girona, no he fet ruta cap a Pamplona i Saragossa, per després emprendre direcció Catalunya, sinó que he optat per la més curta i sobretot diferent alternativa francesa. El dia en que m’aturo, malgrat que és assolellat, no tinc la sort que hi hagi una bona visió dels Pirineus. Es marquen les siluetes de les muntanyes, però poc més. Quan el clima et regala una bona visió és molt recomanable aturar-se a Pau. És una ciutat monumental dalt d’un turó. Allà la visió és excepcional. Diferent al que estem acostumats, no només per veure-ho des de l’altra banda sinó perquè s’abasta bona part dels Pirineus Centrals.

Enguany no he fet el vermut a la francesa en una terrassa de Pau gaudint de les vistes bevent un pastís Ricard, rebaixat com és tradicional amb cinc parts d’aigua gelada per una del licor. Per tant, em vaig aturar directament en aquesta àrea de servei, passat Pau i ben a prop de les sortides, de connotacions religioses i místiques, de les viles de Tarbes i Lourdes. Dues òptiques ben diferents del món catòlic. L’àrea també disposa d’ un bon mirador pirinenc però sobretot té una dedicació temàtica al Tour de França: plafons, fotos, un monument i venda de marxandatge. Em compro una gorra oficial, que és groga, que són els colors de la competició (i del seu maillot jaune) i també d’algunes reivindicacions polítiques ben conegudes. Per cert a França de caràcter social i molt violenta i a Catalunya de caràcter nacional i pacífica.

En els darrers anys he recuperat l’afició a seguir aquesta competició, que és una de les imatges de França al món, que vaig abandonar un cert temps quan aquest esport va entrar en una crisi de reputació molt profunda pels casos generalitzats de doping on anaven caient els més destacats ciclistes. Entre que aquesta darrera qüestió ha anat minvant (malauradament la quantitat d’exciclistes que morien prou joves de malalties orgàniques variades ha estat molt alta per culpa de les substàncies que prenien), l’espectacularitat de les retransmissions televisives, el respecte que mereix l’esforç gairebé inhumà d’aquests esportistes i, també, la gran colònia de ciclistes que estan instal·lats a Girona vivint i entrenant, hi he tornat. Encara recordo, de petit, la trista al·locució del locutor de TVE quan va connectar en directe per transmetre un final de l’etapa al 1971 i li va costar molta estona, entre plors, explicar que Luis Ocaña, aquell any gran favorit per guanyar el Tour enfront el seu llegendari rival el belga Eddy Merckx, a qui portava set minuts d’avantatge a la classificació general, s’havia estimbat en una baixada i estava gravíssim. Afortunadament es va recuperar i dos anys després va guanyar el Tour. Era conegut com l’espanyol de Mont-de-Marsan, on havia emigrat de petit amb els seus pares.

Als anys 90 Miguel Induráin va encadenar cinc victòries seguides al Tour de França. Les audiències de televisió eren extraordinàries i TVE va arribar a emetre les etapes senceres. Els restaurants durant els dies de la prova patien una rebaixa considerable de clients que preferien l’opció del sofà durant hores. Al mural del Tour de l’àrea de servei detecto el Tourmalet, la meva imaginació em porta a situar-lo a la llunyania. I em ve al cap aquell èpic, gairebé suïcida, descens del Tourmalet on el navarrès va deixar sense opcions a Greg Lemond aconseguint la seva primera victòria a la prova francesa.

França està força present als meus articles. Són els veïns del nord, tan a prop dels gironins per qüestions geogràfiques però llunyans perquè la relació, els contactes, la vida econòmica comuna són pocs. És un altre estat, és un altra llengua, un altre entorn polític, social, artístic, informatiu, etc. però encara que l’afortunada integració europea ha fet saltar les fronteres de tota mena (els lliures moviments de persones, mercaderies o negocis) a algunes generacions encara els queda el record de la solemnitat de la frontera. Quan anar a un lloc com Els Límits era una experiència surrealista amb un carrer per a cada país i aparcar suposava deixar el cotxe a Espanya però posar el peu a la vorera de França. El primer article d’aquest Boulevard era sobre Roland Garros i el d’avui manifesta la meva gran admiració pel Tour de França i com aconsegueixen durant un mes que el món estigui pendent de las carreteres franceses.