Actualment regidor a l’ajuntament de Barcelona, Miquel Puig va ensenyar Teoria Econòmica a la universitat i va ser director general de la CCMA. Ara publica «Els salaris de la ira», on analitzant els postulats del liberalisme, explica les causes de l’estancament dels salaris d’ençà dels anys vuitanta
Som cada vegada més pobres?
Col·lectivament som cada vegada més rics, el que passa és que una part important de la població s’està quedant enrere.
Però el poder adquisitiu d’un treballador ha baixat molt, des dels anys setanta i vuitanta.
De mitjana, els salaris tenen el mateix poder adquisitiu ara que en 1975. De mitjana!
Aquí hi ha la trampa?
Hi ha una sèrie d’assalariats a qui se’ls han disparat els diners. Si així i tot la mitjana és la mateixa, vol dir que n’hi ha que han perdut poder adquisitiu. Han quedat enrere mentre d‘altres s’enriquien.
Fa mig segle, un matrimoni de treballadors es compraven un pis i una segona residència a la costa.
Tenir una casa a la costa era cosa de treballadors, efectivament. Això s’ha acabat. Va començar a acabar-se als setanta, i ens pensàvem que era una cosa passatgera, la crisi del petroli, etc. I resulta que era permanent.
El capitalisme era això?
He, he, el capitalisme són moltes coses i molt diferents. Del 45 al 75, en l’època gloriosa els treballadors aconseguien un piset amb aigua corrent que mai van tenir els seus pares, enviaven els fills a la universitat i es feien una caseta a la Costa Brava. Això també era capitalisme. El capitalisme té moltes cares, ara en té una de molt brillant i multicultural, però que per a molta gent és una maledicció, perquè es queda enrere.
La globalització ha fet mal?
Ha fet bé col·lectiu, però ha fet molt de mal particular. El problema és que ningú ha defensat els perdedors.
Ni l‘esquerra?
L’esquerra, aliat tradicional de la classe obrera, ha deixat enrere els obrers.
L’esquerra està embarcada en altres lluites?
L’esquerra s’ha dedicat a unes lluites per les minories -sexuals, ètniques...-, que eren pròpies dels partits liberals. Però no ho ha fet a més de defensar els interessos dels treballadors, sinó en lloc de defensar aquests interessos.
L’estat no havia de servir per a defensar els perdedors?
Ja ha actuat. Tenim el subsidi de desocupació, i la gent no passa gana, i els nens van a l’escola. El minimum el proporciona, aquesta societat. El que no proporciona, és dignitat.
Quina és aquesta dignitat?
Dignitat no és només tenir uns ingressos, és tenir la possibilitat de guanyar-se’ls. Per això sóc escèptic respecte a solucions com la renda universal i coses així, que no són suficients.
La immigració també perjudica els treballadors?
Els perjudica la tecnologia, la globalització comercial i la globalització de persones, que és la immigració. Totes fan mal a uns o altres. La globalització comercial ha fet mal a la classe treballadora industrial. I la immigració ha fet mal als col·lectius assalariats i poc qualificats del sector serveis, que competeixen directament amb els immigrants.
Els més pobres lluitant entre ells: el somni de molts empresaris.
El que van fer els hotelers amb les kelly, no ho haurien pogut fer sense l’accés a una mà d’obra molt abundant que va aparèixer de sobte, provinent d’arreu del món. Això va permetre als hotelers carregar-se el conveni col·lectiu.
Es pot revertir, o almenys alleugerir, la situació actual?
El primer que cal és prendre consciència de la situació. Jo no he tingut accés a estadístiques i números secrets, tot el que dic és perfectament conegut. Però curiosament ningú hi dóna importància. Ens hem d’adonar que hi ha una sèrie de gent que està essent perjudicada. I per tant, s’ha de protegir. Insisteixo: no oferint-los diners, sinó la dignitat de guanyar-los.
Aviat està dit...
No és fàcil la solució, ni tan sols es pot acusar ningú d’haver negligit. Però sí que es pot acusar alguns d‘haver mirat cap a un altre costat.
