He de reconèixer que de jovenet vaig patir una certa tirada cap a les pel·lícules de catàstrofes. Recordo haver vist d’adolescent La Aventura del Poseidón, un transatlàntic que bolcava per culpa d’una onada gegant, pel·lícula que als anys setanta va revifar un gènere llavors totalment menyspreat que ara, mercès als alts pressupostos i els efectes especials, porta a èxits segurs. Vulcanus, escrit així, en llatí, és el Déu romà del foc i la forja dels metalls, en l’origen que hem anomenat els volcans. Armaggedon, El dia de demà, Deep Impact, San Andrés, Twitter, Lo imposible, Dante’s Peack o Vulcano són films on se succeïen tsunamis, erupcions de volcans, terratrèmols, glaciacions, tornados i tota mena de desfetes naturals.

Amb el temps, un nebot meu, Jordi, em va seguir amb aquesta afecció i procuràvem no perdre’ns aquestes produccions espectaculars. Afortunadament, llavors, a base d’aprofundir en el tema, ja havia descobert que l’interès per aquests fets no tenia tant una vessant morbosa sinó una gran curiositat i respecte a la força de la natura i a l’estúpid desafiament que en mostrem els homes. Aquests dies en què el volcà Cumbre Vieja de La Palma és en erupció he arribat a veure i sentir coses absurdes , com un teòric expert queixant-se de com no intentaven els bombers amb les mànegues ruixar d’aigua el riu de lava per refredar-la i solidificar-la. En fi, que quan fa deu anys es va produir una erupció submarina a l’illa de Hierro, ja vaig començar a seguir per Twitter les principals institucions i experts de vulcanologia. Al final, a l’erupció submarina li van faltar diverses desenes de metres per sortir a la superfície.

D’aquesta manera, l’11 de setembre passat vaig saber immediatament gràcies a Twitter que s’havia començat a produir una estranya successió de terratrèmols. Poques hores després, coneixent la profunditat exacta de cada terratrèmol, que anava variant, els experts dictaminaven que una massa de lava estava intentant sortir a la superfície. Així va passar i, com que ho estem veient en directe, s’ha convertit en un espectacle televisiu amb comportaments ètics ben diferents. La televisió canària, per exemple, que està donant una informació extraordinària, va decidir deixar d’oferir les imatges morboses de destruccions de les cases, perquè això estava afectant psicològicament de manera greu els afectats i en general a tots els habitants de l’illa. En canvi, d’altres n’han fet una mena de Carroussel Deportivo, exigint contínuament que s’informi «del minuto de juego y resultado» com es deia a aquest mític programa radiofònic dels diumenges futbolístics i forçant que els experts facin prediccions. «Qué pasa!, que siendo usted una persona tan preparada no tiene opinión?» li va engaltar una jove presentadora a un geòleg quan aquest no contestava amb un sí o un no a una pregunta altament especulativa.

He anat en algunes ocasions a les illes Canàries. A Tenerife i a Lanzarote vaig aprofitar per visitar els seus volcans dins d’un parc nacional. A la primera illa, al centre, se’ns apareix el Teide, un volcà que va erupcionar per darrer cop fa uns cent anys. La seva majestuositat sembla desafiar la continuïtat de l’illa si un dia es refreda. A Lanzarote, l’experiència és més extensa. Dalt de la gepa d’un camell -els canaris en diuen camell però en realitat és un dromedari perquè només té una gepa i els camells dues- vaig recórrer el Parc Nacional del Timanfaya, un paisatge erupcionat fa 200 anys que sembla propi dels planetes que la NASA va visitant, on, posant branques als pous, aquestes s’inflamen, o llençant aigua, aquesta és expulsada en pocs segons convertida en vapor.

Per tant, que els volcans de les Canàries estan tècnicament actius ja ho sabíem, però m’ha sobtat que alguns vulcanòlegs fessin èmfasi aquests dies en què els de la Garrotxa també. La raó és que la geologia fixa en 10.000 anys el període sense erupcions necessari per considerar que un volcà està apagat, i ara mateix els territoris olotins superen només per poc aquesta xifra. Ben tranquil que els vaig visitar en globus ja fa un temps mercès al bon amic Jesús Pont de Cal Sastre de Santa Pau. De fet, quan érem a sobre del volcà de Santa Margarida, el que té l’església al bell mig, van treure una coca de llardons -a Girona en diem greixons- de Can Carbasseres d’Olot i una ratafia Russet. No ens va preocupar gens ni mica el volcà quan després rematava a Cal Sastre unes mongetes de Santa Pau amb botifarra de perol esparracada. I un Cohiba. No molestem i que segueixin dormint.