Amb el divorci consumat amb The Excitements, formació en la qual va exercir de front-woman al llarg d’una dècada amb la seva explosiva i carismàtica veu, Koko-Jean Davis torna novament als escenaris. En companyia de The Tonics, un projecte que amplia el seu ampli ventall de gèneres, aterrarà el dilluns 11 d’octubre a La Mirona de Salt per presentar el seu disc de debut, Shaken & Stirred (Buenritmo), amb títol inspirat en la manera que James Bond demana sempre el seu Martini.
Què ha canviat en aquests tres anys que han transcorregut des del seu final d’etapa amb The Excitements?
Volia explorar nous territoris. Tenia ganes de créixer. Aquest projecte fa deu anys que està creixent, tot i que fins ara no havia pogut prestar-li tota l’atenció. Finalment, el pla B es va convertir en l’A i realment va canviar la meva manera de veure la música. Aquest banda suposa un creixement artístic que m’inspira més creativitat i llibertat d’expressió.
Va ser una separació amistosa?
Formar part d’una banda és com estar casat o en una relació a la vida real. Un cop s’ha tocat sostre és millor concentrar-se en noves aventures. Vam acabar bé. Jo tenia moltes ganes de sortir, necessitava expandir-me, però no hi ha mala sang.
Sobre quines influències gira la proposta d’aquest nou projecte?
Amb The Tonics volia equilibrar les dues parts de Koko-Jean, perquè una part de mi també és molt casolana. Volia aprendre de músics que admiro com en Víctor Puertas, en Dani Nel·lo o en Dani Baraldés. Així, vam començar com una banda de blues, amb una mica de rhythm & blues, però al final, qualsevol estil que toquéssim dins de la música negra sortia bé. Per tant, la proposta és molt eclèctica amb influències com les d’Alabama Shakes o Sharon Jones entre molts d’altres.
Amb Dani Nel·lo van enregistrar el seu segon EP, Please Mr. Milton. Es pot considerar com un padrí per vostè?
És un referent i una biblioteca, un mestre que des dels vuitanta és un dels grans representants del rock’n roll i del rockabilly en aquest país. És un músic que admiro moltíssim i per mi poder col·laborar amb ell és un gran honor. Hi ha molt bona química. Ell em coneixia per les coses que havia fet abans i un dia vam decidir ajuntar-nos i provar. Tot i això, cal diferenciar els dos projectes perquè per una banda hi ha The Tonics, amb qui tenim un esperit més rock’n roll, i després Koko-Jean & Dani Nel·lo, amb qui fem més rhythm & blues i soul dels 40, 50 o 60.
Shaken & Stirred sortirà publicat el pròxim 8 d’octubre. Com es va gestar aquest primer llarga durada?
Feia deu anys que tocàvem junts i costava trobar el moment per fer un disc. Al final vam aprofitar la quarantena per fer-lo. Va ser un procés bastant orgànic. Som quatre músics amb quatre estils diferents. Jo vinc del soul, en Víctor Puertas ve més del blues, en Dani Baraldés ve més del rock and roll i l’Anton Jarl ve més del món del jazz. Aquest disc té una mica de tots aquests gèneres. Hem aconseguit trobar el nostre so i quan s’escolta un tema s’identifica. Hi ha una balada molt bonica cantada per mi amb en Víctor, hi ha un tema dedicat a George Floyd...
La música, i especialment gèneres com el soul, sempre s’han vinculat a la lluita social. Cal seguir reivindicant l’esperit combatiu damunt l’escenari?
Vivim uns temps molt especials, amb la pandèmia i amb tota la violència que està passant als Estats Units o a l’Afganistan. Precisament al disc hi ha el tema Movin on, que vol recordar la necessitat de lluitar i no oblidar. La vaig escriure per donar ànims totes les causes socials.
