Carolina Montoto ha treballat de correctora, com la protagonista de la seva novel·la «Lena al descobert». A la Lena, però, li costa arribar a final de mes, no té parella gairebé no té amics i no sap ni cap on va ni é cap projecte de futur. No sembla el cas de la Carolina

Estava farta de corregir els altres i ara vol que ho facin amb vostè?

He, he, a diferència d’altres escriptors, jo estic molt contenta que em corregeixin. Accepto bé les correccions, sóc conscient de les meves mancances. Del que estava farta, si de cas, era de treballar com a correctora.

O sigui, que hi ha autors que s’agafen bé ser corregits?

Com més important és l’autor, més costa que ho accepti... i no em faci dir noms. He fet correccions de best-sellers i n’hi ha moltes que l’autor no les accepta... Ara bé, jo treballo per a una gran editorial, no té res a veure amb les petites.

Fan por els cinquanta, com li passa a Lena?

A mi, no, ara estic en un bon moment, acabo de publicar una novel·la, però per les dones és un moment molt complicat. Perquè perdem la joventut, i pe tant ja no se’ns valora per si tenim més pits o menys pits, que era la raó per què se’ns valorava (riu). Tampoc no som productives laboralment, o sigui que sí, que tenim una por als cinquanta.

Es pensa que pels homes és més senzill?

Jo diria que sí. Ja diu el tòpic que als cinquanta, un home és interessant.

Gràcies per la part que em toca.

Ho teniu més fàcil, em penso.

Un capítol del llibre es titula «Més val sola que mal acompanyada». Ho hauríem de tenir com a frase de capçalera?

És que les dones, almenys les de la meva generació, necessiten sempre tenir un home al costat. Sembla que si no tens parella, no tens valor. Crec que s’ha de reivindicar la solitud, poder estar amb un mateix. Tinc moltes amigues que estan acompanyades només per no haver d’estar soles... però estan mal acompanyades.

És aquesta una societat precària, amb economia de subsistència?

Sí, i cada cop més, ha empitjorat des de 2008 i amb totes les retallades. Volia posar això sobre la taula, que cada cop hi ha més treballadors precaris, que no és que no puguin pagar-se unes vacances d’estiu, és que no poden pagar l’habitatge.

Totes les persones i totes les famílies tenen un passat ocult?

Alguns més que altres (riu). La dictadura va fer que a força famílies hi hagués secrets, moltes coses de què no se n’ha parlat. Hi ha una mena de tabú. Els perdedors perquè els quedava una ferida de la qual no volien parlar, i els guanyadors... no sé per què.

Ha acabat la Guerra Civil?

Ui no, la guerra civil no ha acabat. Per mi va ser una guerra de classes. D’unes classes privilegiades contra les classes populars. En aquest sentit continuem igual, ara la guerra no és de violència explícita, però hi ha una violència que es veu quan trobes gent demanant pel carrer.

Mai no coneixem els nostres pares?

Els coneixem poquet. Parlo de la meva generació, i el pare era quasi un desconegut, algú que sempre estava a la feina, mai el veiem a casa. I sobretot no coneixem la joventut dels pares, que és potser l’etapa més determinant d’una persona. Els coneixem només en el rol de pares.

«Les coses es veuen d’una altra manera amb la panxa plena», diu un personatge.

Això segur. Amb la panxa plena, amb diners al banc... El benestar ens fa ser més benèvols a l’hora de jutjar.