La crònica que ahir va escriure al diari en Jordi Roura recull perfectament el que fou divendres la vetllada de les tradicionals Mosques del Col·legi de Periodistes de Girona. El reconeixement, atorgant-li la Mosca del Col·legi, per parts dels seus companys de professió, a la trajectòria d’en Jordi Xargayó, recentment retirat, harmoniosa i feliçment, de la direcció del Diari de Girona on ha batut tots els rècords fins a convertir-lo en un dels pocs casos d’allò que el futbol anglès se’n diu un One Club Man, aquells que han jugat tota la seva carrera al mateix equip des que encetes les seves col·laboracions periodístiques el 1976 i l’acaba dirigint durant vint-i-tres anys.

El company i amic Jordi Grau que és allò que els grups d’amics a València en diuen «el gran manifasser», és a dir «l’arreglador» de la colla, em va demanar fa un temps que fes la introducció al premi. Vaig procurar dir el que de tot cor sentia perquè comparteixo amb en Jordi molts moments de la seva biografia. També perquè, després de molt de temps de no anar al lliurament de les mosques, vaig detectar a la sala d’actes de la Casa de Cultura, plena de companys, un tarannà de respecte entre tots en uns moments tan difícils per a la professió. Això em va agradar molt, perquè des dels acords i les discrepàncies que sempre existeixen, en Jordi ha sabut lliurar a Girona un diari millor del que va trobar, s’ha guanyat el respecte dels companys i ha dit clarament la seva deixant que els altres diguéssim lliurement la nostra.

Quan en Xargayó i un servidor començàrem a treure el cap, al diari érem quatre gats i si sortia cada dia era gràcies a un esforç monumental. La redacció i els tallers es trobaven en un xalet del número 29 del carrer de Barcelona, on hi havia Gonzalo Garrido, Félix Bouso Mares, Pablito, en Miquel Gil Bonancia, en Jaume Sureda, en Santos Nicolás i un munt de col·laboradors. Vam rebre la comunicació de la nostra entrada a la plantilla el 6 de desembre de 1978, dia en què es celebrava el referèndum constitucional. El primer sou, 37.000 pessetes fou íntegrament dedicat, segons decidiren els nostres companys a un àpat i una xefla al restaurant Can Catofa de Sant Medir sota la batuta del recordat Jaume Font. He d’esmentar en especial a en Narcís Planas i en Victor Gay, els quals exerciren un veritable paper de mentors. En Narcís ens va obrir les portes del diari i el segon, en el meu cas, el camí a compatibilitzar els esports amb la informació general. Tots dos han estat també directors d’aquest diari i eren presents divendres a l’acte. Gràcies.

Aquest caràcter de mentor també el tingué un notable periodista gironí que ens va deixar el mes d’agost, en Pere Madrenys i que fou recordat en l’acte. L’Emili Gispert en va fer una glossa excel·lent dels anys en què compartien taula i màquina d’escriure. A aquells primers temps a més dels companys del diari, la resta de periodistes gironins que eren corresponsals (en Pere d’El Correo Catalán) o treballaven en altres mitjans ens tractaren sempre com iguals encara que fóssim uns marrecs fins i tot menors d’edat com era el meu cas. Això és una cosa que crec que agrairem sempre, des del primer dia ens sentirem periodistes i gent com en Pere no ens feien cap diferència i tampoc admetien que ningú ens discriminés per la nostra edat. També gràcies.

En Grau va parlar d’un altre notable periodista gironí mort aquesta primavera a Viena d’on vivia des de feia més de seixanta anys, en Ricard Estarriol. Un dels moments apassionants del diari als meus començaments era quan en Ricard, que havia començat a fer les primeres passes periodístiques al diari, passava per la redacció quan venia a visitar la seva mare que vivia al carrer Joan Maragall. Escoltar-lo era un esdeveniment per un jove periodista. Llavors l’entrevistàvem i cobríem les seves tradicionals conferències a la casa de cultura. Era magistral la descripció de les diferències entre cada país del bloc soviètic o, ja quan va caure el Mur, l’exactitud amb què alertava del que acabaria passant a Iugoslàvia. Va ser corresponsal a Viena de La Vanguardia durant quaranta anys. El seu humor era finíssim. Un dia que jo era a Viena, vam quedar per fer un cafè a la pastisseria de l’Hotel Sacher, on es va inventar el famós pastís de xocolata i melmelada d’albercoc. Li vaig preguntar si aquell lloc hauria estat anys enrere un niu d’espies.

-Impossible, aquesta és la ració de pastís més cara del món, el sou d’un espia no donava per a tant.