L’estiu de 1991 s’estrenava a tot el món The Commitments, una pel·lícula d’Alan Parker que amb el temps ha esdevingut de culte, que narrava les peripècies d’un grup de joves dublinesos decidits a fundar una banda de música soul. Andrew Strong (Dublín, 1973) -vocalista del grup a la ficció- celebrarà aquest dissabte a La Mirona de Salt, dins el Black Music Festival, les tres dècades d’un film que va marcar a tota una generació de músics irlandesos, com Andrea Corr o Glen Hansard. El mateix dissabte, a les 18 h al cinema Truffaut de Girona, es projectarà la cinta.

Què va significar l’èxit de la pel·lícula per a la música irlandesa?

Va tenir un gran impacte en l’escena musical a Irlanda, especialment per als músics joves que començaven a formar banda i també entre la classe treballadora del país. Encara avui té una forta presència a Irlanda i a la resta el món, on s’ha convertit en una pel·lícula de culte que ha resistit bé el pas del temps.

I per a vostè, com a músic?

Jo vinc d’una família musical, de manera que la música sempre m’ha circulat per la sang, atès que el meu pare és un cantant molt conegut a Irlanda. Però sí, l’èxit del film em va ajudar molt a començar la meva carrera i estic content que 30 anys després la meva actuació encara pugui inspirar a joves músics emergents.

Va girar amb els Rolling Stones, Elton John o Ray Charles. Pocs músics poden presumir d’haver-ho fet...

Vaig acompanyar els Rolling Stones en la gira de Voodoo Lounge. En total van ser sis concerts. Va ser una experiència increïble, sens dubte un dels moments destacats de la meva carrera. També va ser un honor per mi girar amb Ray Charles.

El fet d’haver interpretat a Deco Cuff, un cantant de soul a la pel·lícula, li va obrir portes o va suposar un problema a curt termini per la seva carrera?

Més aviat em va obrir portes. Tot i això, a principis dels noranta, amb l’auge del grunge, escoltava a Pearl Jam, Soundgarden, Nirvana i Alice in Chains i volia fer rock. Vaig tenir algunes discussions amb la discogràfica tot i que finalment, el meu segon treball va ser un àlbum de rock.

Abans ha dit que la pel·lícula ha resistit bé el pas del temps. No obstant això, creu que pot atraure als joves d’avui?

Sí, per descomptat. Aquesta és la qüestió. The Commitments és atemporal. Ha resistit la prova del temps i s’ha convertit en un fenomen de culte subterrani.

Com va sorgir la idea de celebrar aquest aniversari als escenaris?

El promotor em va demanar si The Commitments podrien fer algun concert per celebrar el 30è aniversari. Malauradament això no va ser possible, no som una banda real i econòmicament no era viable, així que em van preguntar si m’interessaria fer l’espectacle jo mateix amb una banda espanyola. Normalment faig gires amb la meva pròpia banda, així que vaig haver de pensar-hi. Finalment vaig decidir que podia ser divertit ja que la gent es mereix escoltar aquestes cançons sobretot després de tot el que hem viscut amb aquesta pandèmia.

El seu concert arriba en el marc del Black Music Festival. Creu que la música negra continua sent una influència indispensable per als músics?

Sí, per descomptat. Ha tingut un gran impacte al llarg de la història en grups llegendaris com els Beatles, els Rolling Stones o Led Zeppelin. Gairebé qualsevol grup que ara mateix en pugui venir al cap ha estat influït, d’alguna manera, per la música negra. I crec que sens dubte continuarà sent així en un futur, perquè és el fonament de la música.

Com ha canviat la societat d’Irlanda que podem veure a la pel·lícula en aquestes tres dècades que han passat?

Han canviat molts coses en aquests anys a Irlanda. El país és avui dia molt més cosmopolita que a principis dels noranta, hi conviuen moltes més cultures. A més, l’opinió del poble sobre la religió ha canviat i crec que som una mica més liberals. No obstant això, seguim sent un país conservador de ben segur, tot i que això pot anar canviant en un futur.