El dilluns 22 d’octubre de 2001 Televisió Espanyola estrenava un nou programa. Es deia Operación Triunfo. Va aconseguir una dada d’audiència normal, més o menys la mitjana de la cadena qualsevol altra nit. Però era una aposta de gran rellevància. No era barata perquè a la primera temporada feia falta imputar el cost íntegre de la construcció d’una acadèmia d’alt rendiment musical i del decorat per a unes gales espectaculars amb molt de públic. La reputació professional d’en Josep Maria Mainat i en Toni Cruz, fundadors de la productora Gestmusic, al capdavant de programes de gran èxit, era una garantia i a més ells hi volgueren posar tot el talent acumulat a la seva carrera en el que era el seu retorn a TVE. Ara bé, a part dels dubtes econòmics, tant els sectors polititzats com els puristes de la mateixa televisió hi posaven la proa.

Ateses aquestes darreres circumstàncies i per donar més suport al projecte, Álvaro de la Riva, llavors director de TVE, de qui jo era el seu segon, va decidir incorporar-me al projecte, ja que jo tenia una molt bona relació d’antic amb Cruz i Mainat. Això comportaria que anés tots els dilluns al programa representant a la cadena. Així entrava Operación Triunfo a la meva vida personal i professional desencadenant molts canvis. Cinc anys després jo acceptaria una oferta per anar a treballar amb en Toni i en Mainat i quan ells es varen retirar em feren confiança per situar-me al front del grup de companyies productores que varen impulsar a tot l’estat. Fins avui.

Hi ha unes generacions, joves o adults el 2001, que seguiren amb una enorme intensitat emocional la primera edició d’aquell programa. Va ser una sorpresa per a tothom: públic, participants o productors de tal manera que l’edició tingué una naturalitat absoluta, sense cap pecat original que trenqués l’enamorament general, la frescor, el bon rotllo, etc. A partir de la tercera setmana el programa va doblar en audiència i va seguir pujant sense aturador trencant tots els rècords. Ens adonàrem aviat que teníem entre mans potser el fet més rellevant que viuríem a la nostra vida professional. La gestió de l’èxit ens va obligar a estar molt pendents de tots els detalls. Els polítics hi volien posar cullerada, les cadenes privades protestaven al govern perquè no volien que TVE els fes competència, els ajuntaments l’embolicaven amb tota mena d’invents per afavorir en les votacions els participants dels seus pobles, la família reial volia veure els concursants, la selecció espanyola de futbol els visitava a l’acadèmia o Telefónica, accionista minoritari, intentava aconseguir el control de la productora per emportar-se el programa de TVE a Antena 3, que era seva. Ens demanàvem entrades per a les gales de tot arreu i de molt a dalt i no en teníem.

Fins i tot ens trobàrem amb una crisi interna: el resum diari de les activitats dels concursants que s’emetia a les 9 del vespre a la segona cadena superava en audiència al Telediario. Vam haver de canviar l’hora d’emissió. L’èxit era total. Concerts multitudinaris per tot l’estat, es venien més discos que la resta d’altres artistes junts, etc. Els participants, en la seva immensa majoria, han pogut dedicar-se a la vida artística la resta de la seva vida, algun d’ells ja en el record com el mataroní Álex Casademunt. Més dimensionat ha passat el mateix a les tres edicions posteriors, amb tres temporades cadascuna, i sempre veient el naixement d’una nova generació de cantants i músics. A la darrera, fins i tot amb un èxit descomunal en un nou àmbit que no existia el 2002: les xarxes socials.

Jo mateix vaig copsar la dimensió de la popularitat d’aquell primer OT quan una successió atzarosa de fets a la gala que va escollir Rosa López, la Rosa de España, com a representant espanyola al Festival d’Eurovisió va provocar que acabés sortint a l’escenari per signar l’acta dels resultats i lliurar-la en directe al cap de programes d’Eurovisió, abans de la mitjanit, límit de la designació. Amb prou feina vaig poder avisar a la família per informar que acabaria a l’escenari, amb Rosa, Chenoa, Manu Tenorio, David Bisbal, Bustamente, Carlos Lozano, etc. i deu milions de teleespectadors. Durant molt de temps trobava tota mena de rastres, mirades, salutacions, comentaris en veu baixa... de gent que em reconeixia com el tipus que va pujar dalt de l’escenari aquella nit. Arran d’OT vaig decidir clarament que això de la televisió era al que em volia dedicar el resta de la meva vida professional. Això sí, mai al davant, sempre darrere de les bardisses.