Tot i que molta gent s’ha acostumat a fer ofrenes florals a les tombes i recordar així la vida dels seus éssers estimats durant la diada de Tots Sants, en realitat, segons el calendari de les festes cristianes, el Dia dels Morts és el 2 de novembre, quan antigament es col·locaven lluminàries a les cases que simbolitzaven les ànimes dels difunts. Aquest costum pràcticament ja ha desaparegut, però no així la menja de panellets, un detall gastronòmic que palesa una correcta i positiva evolució de la realitat que ens envolta.
És clar que vés a saber si això també desapareixerà fruit de l’inexorable i constant invasió de les modes que ens arriben de l’altra banda de l’Atlàntic com ara la popular festa del Halloween, un costum que, segons diuen, és d’origen celta tot i que ben aviat es va popularitzar als Estats Units fins al punt que se celebra a tot el país amb algunes desfilades memorables com la de Nova York amb desenes de milers de participants duent disfresses per a tots els gustos. I per refermar aquesta invasió de les modes ianquis ens ha arribat, just després d’haver-se presentat a Sitges, la pel·lícula de David Gordon Green Haloween kills, la penúltima de la saga iniciada l’any 1978 i segona part de la trilogia que vindrà l’any vinent per aquestes dates tancant així definitivament l’enfrontament entre Laurie Stroder i Michael Myers, un film que comptarà també amb el protagonisme de la gran actriu Jamie Lee Curtis fent de l’àvia disposada a matar d’una vegada per sempre al psicòpata assassí de Haddonfield. Aquesta festa dels Morts se celebra també de manera multitudinària a Mèxic on fins i tot la UNESCO va declarar-la Patrimoni Cultural Immaterial.
A Girona, com ja és tradicional, l’Ajuntament organitza un acte institucional al cementiri en record de tots els difunts i ho fa al matí del dia de Tots Sants. És un acte senzill i breu, però tanmateix emotiu que no sol aplegar multituds, però que habitualment compta amb la presència de gairebé tots els regidors del consistori. La presència de les tombes, les làpides, l’espai amb els noms on hi reposen les restes dels gironins afusellats pel franquisme, tot plegat esdevé memòria perdurable dels que han deixat petja en el seu pas per aquesta vida.
Justament un llibre, El cementiri de Girona, editat per l’Ajuntament de la ciutat l’any passat ens apropava a aquesta realitat que el filòsof i historiador Lewis Mumford descrivia dient que «la ciutat dels morts, és a dir el cementiri, és la precursora, i quasi el nucli, de tota la ciutat viva». En aquest interessant volum, Anna Gironella fa una cronologia històrica, començant pel primer antecedent del fossar gironí amb la prohibició dels enterraments dins els nuclis urbans l’any 1787, l’inici de les obres l’any 1829 i la secularització de 1932 fins a arribar a l’acord d’ampliació el 7 d’abril de 1992.
Per la seva banda, Lluis-Esteve Casellas introdueix el tema dels enterraments des de la prehistòria fins als nostres dies passant per curiositats com ara l’existència de cementiris en llocs ben diversos de Girona com el que hi havia al solar que avui ocupa el parc de Vista Alegre, els canvis introduïts en el tema de les inhumacions i la nova realitat de les incineracions. Joaquim M. Puigvert ofereix la visió dels cementiris dins d’un determinat model urbanístic de la ciutat, el seu valor patrimonial i àdhuc documental com a indicadors puntuals de la jerarquització social de la «ciutat dels vius». Finalment, la mirada fotogràfica de Josep M. Oliveras ens apropa al detall, la significació i l’anècdota amb la perfecció de les seves imatges. També l’exalcalde de Girona Joaquim Nadal ens va apropar a la vida dels morts a través de les pàgines del seu llibre Noms d’una Vida on amb un estil sobri, però d’afinada sensibilitat, ofereix un seguit d’assaigs biogràfics d’homes i dones que al llarg de la seva vida varen deixar una significativa empremta que perdura més enllà de l’evidència física de la mort.
