La pel·lícula Las leyes de la frontera de Daniel Monzón, basada en la novel·la de Javier Cercas del mateix títol, ha tingut la virtut de tornar a posar la ciutat de Girona al mapa de les localitzacions cinematogràfiques, tot i que en aquest cas ja no es varen poder reproduir del tot les fosques tonalitats dels anys 1970 que descrivia magistralment l’autor en la seva obra literària i, per tant, es feu necessari rodar en d’altres indrets. En aquest cas, la transformació urbana de Girona endegada pels governs socialistes de Joaquim Nadal va ser un hàndicap que el productor gironí Edmond Roch va saber superar amb resultats excel·lents.
A banda d’aquest film que ara tenim en pantalla, Girona també ha estat plató d’altres rodatges, alguns dels quals força memorables. Ja l’any 1951, la plaça de Toros de Santa Eugènia era l’escenari de les «faenas» de Mario Cabré fent de torero mentre cercava els favors de l’Ava Gardner a la pel·lícula Pandora y el holandés errante. Anys després, José Mª Forqué rodava a Girona la comèdia Apartamento amueblado 2-P, amb Fernando Fernan Gómez i José Luis López Vázquez compartint pis en una casa del carrer de la Força, a tocar els Quatre Cantons. L’any 1987 va ser Jaime de Armiñán qui va escollir els carrerons del Barri Vell, concretament les Voltes d’en Rosés, per situar-hi algunes de les escenes del film Mi general i, fa pocs anys, la famosa novel·la de Cercas Soldados de Salamina la va portar al cine David Trueba, que en aquest cas no va tenir problemes d’ambientació dignes de menció. Però segurament els rodatges que més i millor han fet circular en nom de Girona per la geografia universal han estat, per una banda, El Perfum, de Tom Tykwer, basada en la novel·la de Patrick Suskind (on també hi trobem la mà del productor Edmond Roch), i per l’altra, els capítols de la sèrie Joc de Trons, on malgrat la distorsió visual d’una ciutat a prop del mar eren ben reconeguts alguns racons històrics amb l’espectacularitat de les escales de la catedral en primer pla.
Girona és una ciutat que sempre ha tingut gran afició al cinema, afirmació que es correspon amb el nombre de sales que ha acollit al llarg dels anys. La primera que em ve a la memòria és la del Centro Cultural a la placeta de l’Institut, on per primera vegada vaig poder assistir a una projecció cinematogràfica. Aquest centre va desaparèixer amagat a l’interior d’un comerç de mobles, però amb el temps també varen anar desapareixent sales com el cine Oriente, situat al carrer de la Rutlla cantonada Emili Grahit, el Familiar al parc de Vista Alegre, el Coliseo i el Gran Via a la plaça Independència, l’Ultònia, absorbit per l’hotel, el Modern al Nou del Teatre, les sales Catalunya i el primer multicine que va tenir la ciutat, els Lauren, al polígon Mas Xirgu. Avui ens queden el Truffaut, renascut de les velles cendres del Modern, així com les multisales OCine i Albéniz, que resisteixen tot i els embats de la pandèmia i les plataformes audiovisuals. I, és clar, la sòlida base de l’extraordinària col·lecció Tomàs Mallol, instal·lada al Museu del Cinema, que ens permet fer un recorregut des dels orígens fins als nostres dies, apropant-nos al record, les vivències i la memòria.
Parlar de cine és parlar també de Lluís Valentí, que, fent honor al seu cognom, amb coratge, decisió i bones dosis d’entusiasme, va aconseguir aglutinar voluntats fins a poder tirar endavant el Festival de Cinema de Girona, que justament s’està celebrant aquests dies. Allò que fa anys semblava una fantasia, és avui una realitat que aplega seccions de Curtmetratge, Llargmetratge, Documentals, Dibuixos Animats, Webseries, Videoclips, etc., amb premis especials com ara el «Km 0» per obres estretament relacionades amb la ciutat de Girona, o el Jewish Films, de temàtica jueva. Un Festival que segurament mereixeria més ajuda i protecció per part dels poders públics, així com una àmplia difusió atès l’abast internacional d’una proposta cultural que incorpora el sabor gironí d’un art universal.
