M’agraden aquelles històries de les quals el bon periodisme en pot fer un interessant relat gràcies a la feina dels professionals que mai obliden que la curiositat és part essencial del nostre ofici i es pregunten el perquè de les coses més senzilles quan no en tenen la resposta. He dedicat i he gaudit una bona estona aquesta setmana seguint un insospitat descobriment que ha sorprès als francesos. Ara fa una mica més d’un any, el 13 de juliol de 2020, el president Emmanuel Macron va decidir canviar la tonalitat blava clara, per una més fosca, a la bandera de l’Elisi sense que ningú se n’adonés.

Tot això es coneix mercès al cap de la secció política de l’emissora Europe 1, una de les més importants a França, Louis de Raguenel. Un dia, en un acte públic que cobria per la ràdio, tot observant una bandera del seu país, va recordar que en una de les desenes de llibres que apareixen mensualment a França sobre política, un tipus proper a Macron repetia un comentari sobre l’evolució dels emblemes del país que li va fer el president. Amb la mosca darrera l’orella es va posar a comparar fotos i es va adonar que a tot arreu la bandera tenia un to blau més clar excepte les que coronen l’Elisi i l’Assemblea nacional, més fosques. La Constitució francesa només diu que ha de tenir el color blanc, vermell i blau. Res més.

El gabinet presidencial va confirmar al periodista el canvi, que Macron no pensa imposar a la resta d’institucions, impulsat perquè li sembla que s’apropa més a la bandera fundacional de la revolució. L’opinió pública es pregunta quina motivació real l’ha portat al canvi (un discurs antieuropeista, aura imperial pròpia dels monarques presidencials capritxosos, etc.) però també al per què del secretisme. Certament això podria haver seguit essent desconegut durant més temps si el periodista no hagués fet la seva feina. Certament hi ha coses tan senzilles que ni te n’adones, però representen canvis que poden ser molt rellevants. I que passen desapercebuts fins que un o una periodista van més enllà . Em venen al cap dos fets semblants.

L’11 de febrer de 2013 al Vaticà el Papa Benet XVI presidia una sessió del Col·legi Cardenalici dedicada a comunicar unes beatificacions. Un acte rellevant però rutinari amb els cardenals que viuen a Roma o que són dels països interessats per la nacionalitat dels protagonistes. El Papa feia la proclamació en llatí i el seu discurs es va allargar. A la periodista de l’agència de premsa italiana ANSA Giovanna Chirri, que sap llatí en el sentit estricte, és a dir que entén l’idioma oficial de l’Esglèsia, li va semblar que el Papa de Roma acabava de dir que dimitia o renunciava. Va «rebobinar» mentalment, adonant-se que en efecte això és el que havia escoltat. Cercant la mirada del cardenal Angello Sodano, antic secretari d’estat i degà dels cardinals, als seus ulls va trobar la gravetat del moment. En aixecar l’acte es va apropar a dos cardenals. Havien escoltat el mateix que ella. Va llençar la primícia mundial mentre la resta de companys no s’adonaven que havien viscut un moment històric.

També era de l’agència ANSA en Riccardo Ehrman, antic corresponsal a Berlín i que als seus 92 anys viu retirat a Madrid, amb la seva dona espanyola. El 9 de novembre de 1989, en plena crisi que conduiria mesos després a l’enfonsament dels règims comunistes de l’Est d’Europa, aquella tarda, assistia a l’habitual roda de premsa del portaveu del govern de l’Alemanya oriental. Va arribar tard perquè va haver d’atendre una trucada que li va suggerir que preguntés amb duresa pel fracàs de la legislació de viatges a l’estranger dels nacionals que llavors no podien sortir del país sense autorització governamental.

Tot estava ple i va seure a terra davant del personatge. No li varen donar torn de paraula, però es va aixecar al final i va preguntar pel tema. Llavors el portaveu va treure un paper de la butxaca dient que els viatges ja es podien fer sense restriccions. «Quan?» va repreguntar. «Ja», li contestaren. Ningú es va adonar del que realment havia dit el polític excepte Riccardo. Tots els altres companys recollien blocs i gravadores. Se’n va anar directament al checkpoint Charlie on hi havia la frontera amb l’altra Alemanya. Els guàrdies el varen reconèixer perquè la roda de premsa s’havia retransmès en directe per televisió i en escoltar-lo, sense que ningú donés més instruccions, obriren la barrera. No només explicava ls història sinó que la canviava. La fi del mur de Berlín.