El periodista i escriptor Andreu Claret, membre de l’Institut Elkano i del Diplocat, i del comitè editorial d’El Periódico, i autor de «La caiguda de Barcelona» (Columna), va néixer a Acs (França, 1946), en una família de republicans bagencs a l’exili. L’orígen de la novel·la és en aquest èxode dels seus al Pertús.

Els seus orígens estan lligats a una cullereta de plata.

Sí. L’avi era manobre i la meva àvia treballava a les cases i feia de pagesa. Van sortir de Manresa poc abans de l’arribada de les tropes franquistes i van entaforar el que van poder en un cotxet de nens empenyent-lo amb la meva mare i el seu germà petit, per anar a la frontera.

Una imatge, la del cotxet, que surt al llibre.

Sí. Al cap d’uns quilòmetres el cotxet es va desballestar i van haver de llançar moltes coses i les que quedaven ficar-les en un farcell. La meva mare es va quedar com a record una cullereta de plata de la coberteria que els havien regalat als meus avis quan es van casar. Jo la utilitzava per esmorzar quan era petit. Vivíem amb el avis, érem una família modesta i quan vaig tenir ús de raó els vaig demanar: com és que tinc una cullereta tan maca?

I li van explicar la història?

L’àvia em va explicar aquest èxode terrible. De fet, la novel·la originàriament pretenia ser la història d’aquesta cullereta però després va ser més complexa. Però és una novel·la que surt de les entranyes perquè hi ha una part molt important de la biografia de la meva família. Ells van tenir sort, no tothom. És un drama que convé recordar.

I no el recordem prou?

Quan es parla de memòria històrica no és només desenterrar morts dels fossars, que també, sinó recordar aquesta tragèdia col·lectiva que va ser terrible. Jo soc fill de l’exili i allà se’n parlava. Però quan vaig tornar a viure a Catalunya, la gent no en sabia res, d’això, ni dels bombardejos de Barcelona ni que mig milió de persones havien marxat caminant cap a la Jonquera per anar a l’exili, com els meus avis.

Aquest és el perquè de la novel·la?

Sí, em sembla que hi ha poca narrativa en català de la guerra civil a casa nostra. Segurament perquè fa de mal recordar en alguns aspectes.

Ho diu per la derrota?

No només per la derrota sinó perquè hi va haver moltes divisions. Les esquerres es van dividir fins al punt d’enfrontar-se a trets pels carrers de Barcelona el maig del 37. I dins del sector nacionalista també hi va haver divisions molt profundes que les va patir molt el president Companys, un dels protagonistes de la novel·la. La memòria històrica s’ha de recuperar de manera crítica per recuperar-la de veritat.

Diu que a la novel·la la figura de Companys li serveix de fil conductor d’aquest desgavell institucional i polític del 39.

Exactament. El drama de Companys, que és un drama polític i personal perquè té el seu fill tancat en un sanatori a França, és una metàfora de la tota la tragèdia catalana de l’any 1939. Companys passa la frontera sol, abandonat, criticat pels enemics però també per molts dels seus, que el fan responsable, de manera injusta, de tots els mals de la República; aquest Companys que passa la frontera i no té ni un duro per pagar un cafè amb llet a França, que li ha de pagar el lehendakari Aguirre, és tot un símbol de com va acabar de malament tot això per a nosaltres. Si no entens la història i si no l’assumeixes és molt difícil pensar en el present i en el futur del país.

Tria Companys pel simbolisme?

Jo l’agafo inicialment per dues raons: el meu pare va tenir una relació amb Companys, eren amics i li tenia un gran reconeixement. Quan jo li demanava per Companys sempre em deia que, fonamentalment, va ser un bon home, amb bones intencions però que després no se’n va sortir, no va saber o no va poder mantenir la unitat necessària per fer front al franquisme. I el meu pare estava molt emprenyat perquè molts catalans, companys alguns d’ERC, responsabilitzaven Companys de la derrota. Jo he volgut reivindicar la seva figura. Però el meu Companys no és tan el Companys polític com l’home. L’humanitzo i això em serveix des d’un punt de vista literari.

És un llibre per treure lliçons avui?

Se’n poden treure però jo no escric novel·les per donar lliçons sinó perquè la gent s’ho passi bé i si s’aprenen coses i aprenent reflexionem sobre el que ens passa, encara millor. I si pot servir per provocar en l’àmbit familiar un debat sa i positiu sobre la memòria i sobre el que van representar els anys de la guerra i l’exili em sentiria reconfortat.