DJ Pastis, o DJ Pastilles, o David Pastilles, és en realitat el gironí David Álvarez, una de les estrelles de les sessions de música màkina dels anys 90. Demà diumenge (de les 12 de la nit a les 6 del matí de dilluns, poca broma) torna a La Sala del Cel, lloc on va començar, per celebrar els seus trenta anys omplint pistes de ball.

Que fa, punxant a la seva edat?

Punxo a la meva edat perquè aquesta professió és increïble, si hi poses passió i cor... no es pot explicar, només es pot viure. Encara que hagin passat trenta anys, per mi és com el primer dia. Abans d’una sessió encara tinc pessigolles a l’estómac, dels nervis. És un repte, per mi.

Què em dirà si vinc i li demano que posi lents?

Bé, les dues primeres hores posaré el que posava al principi a la Sala del Cel: guitarretes, tecno-pop, etc. També hi haurà moments per recordar la ruta del bakalao.

Lents, jo vull lents, que és l’únic que sé ballar.

Alguna cosa posaré que li agradarà, no es preocupi.

Vostè va fer públic que era addicte a les drogues. Com està ara?

Totalment recuperat. Fa quatre anys que estic en rehabilitació, estic molt content i molt orgullós. Amb moltes ganes i millor que mai. La rehabilitació m’ha anat molt bé, no penso abandonar-la. Cada dia és una lluita, però val la pena, per estar bé i tenir els cinc sentits a tope. Després de tants anys, l’únic que vull és seguir treballant i que la gent s’ho passi bé.

Cal reconèixer que dient-se DJ Pastilles, no enganyava a ningú.

He, he, de fet em van posar el nom perquè als meus inicis posava a tota hora un disc que tenia unes càpsules a la caràtula. Ara és quan disfruto de la música i de la gent. Em sento un afortunat, per poder fer feliç la gent amb la música.

Li volia preguntar pels records dels seus inicis, però potser els té difusos...

Era una època salvatge, jove, amb... (riu) un nivell molt alt de consum. Sí que ho recordo, i això que fa trenta anys. Tornar al mateix lloc on vaig néixer com a DJ, tres dècades després, és una gran sort, sembla la pel·lícula Missió impossible. No és qüestió de diners, sinó de sentiment.

Es sentia el rei del món, a la cabina?

Potser el rei del món, no, perquè mai m’he considerat ni millor ni pitjor que ningú. Pel fet d’estar en una cabina i ser DJ Pastis, no era més que ningú. Però és una satisfacció brutal poder-hi tornar després del puto (sic) Covid, i fer-ho a tope i recuperat.

Quina és la raó que el fa tornar al lloc dels fets?

No hi ha millor lloc on anar que aquell on vas néixer, on vas començar. On, sinó, celebrar tres dècades de professional? De professional en actiu, escolti! Ni tots els diners del món podrien pagar com en sento en aquests moments. Per mi, tornar a La Sala del Cel és un somni fet realitat. Era una espineta que tenia clavada.

Aquella música màkina...

Es deia música màkina, però hi havia molts estils que es barrejaven. Va ser una època on la música era increïble, i la ciutat també. Serà fantàstic recordar-ho. Em fa tanta il·lusió que a vegades, en parlar-ne, em cauen les llàgrimes.

El veig emocionat, Pastis. A l’inici pensava poder viure de la música?

Mai, mai. Era un nano a qui la música li agradava. Ja de ben petit agafava un casset i dues platines, i amb un veí anàvem fent coses. Anava a Barcelona en tren, sense diners, més d’una vegada em van fer baixar en una estació a mig camí per no dur bitllet. A Barcelona anava a un local i m’hi podia estar set o vuit hores veient el que feien els DJ. «Jo ho vull fer igual!», pensava.

Last night a DJ saved my life. N’ha salvat alguna en Pastis?

Potser sí. Algunes persones que han tingut problemes a la seva vida i m’han dit que gràcies a la meva música, els han superat. Això sí que m’omple. Saber que he ajudat a algú.

Ha viscut el millor i el pitjor de la nit. Li agradaria que la seva filla fos DJ?

Buufff, quina pregunta, cabró! Per una banda, m’agradaria que sí, que punxés, alguna vegada ha pujat a la cabina i ha fet coses que m’han deixat amb la boca oberta. Per altra banda, tots sabem que el món de la nit, amb els seus excessos, pot ser dolent.