És costum i tradició que el Nadal simbolitzi festa i alegria tot compartint taula amb parents propers, tot plegat embolcallat de bons auguris i millors desitjos. A Barcelona han penjat damunt la Sagrada Família una macroestrella d’Orient que males llengües diuen que s’assembla molt a la de La Caixa, una circumstància que lligaria perfectament amb l’essència del misteri del naixement de Jesús i la realitat del consumisme que s’afavoreix amb la utilització de les targetes de crèdit. Però més enllà de les lluminàries dels carrers, els adornaments de filigranes vàries i l’artificiosa pompositat d’alguns aparadors dels centres comercials, emergeix una nova realitat que contribueix a amargar el sabor dolç dels torrons nadalencs.
Efectivament, la pandèmia vírica ha tornat a atacar amb inusitada força els dies previs a les celebracions nadalenques. Quan ja semblava que el coronavirus estaria controlat i tindríem les festes en pau, una nova soca potser no pas més letal però sí més contagiosa, ha obligat a canviar plans domèstics, a saturar els Centres d’Atenció Primària i a establir noves restriccions. Ha estat, aquesta, una postal nadalenca que ens ha arribat amb nous advertiments de les autoritats sanitàries, uns avisos que han fet palès, una vegada més, les mancances subsistents en les tasques de prevenció però també en la posterior programació davant la certesa del que ens venia al damunt. Per acabar-ho de rematar, alguns dels afectats pel covid-19 han constatat que no acabava de funcionar l’encaix informatiu de la seva Mútua privada amb el sistema general de la Seguretat Social ja que el seu cas quedava en els llimbs sense atenció telefònica ni un seguiment de l’evolució vírica. Una sanitat on s’ha posat de manifest que, malgrat l’esforç i dedicació de tots els seus professionals, s’ha vist desbordada a nivell polític i de gestió per una realitat a la qual no estava degudament preparada.
I dessota les postals de colors, estil del gran dibuixant Ferrandiz, s’hi amaga una realitat punyent en forma de persones sense llar, pobresa, marginació, insolidaritat. Són imatges doloroses que interroguen directament les nostres consciències com a éssers humans en uns dies que molts proclamen de joia i celebració pel naixement d’un tal Jesús de Natzaret. La fotografia que il·lustra aquest article està presa un dia de la setmana passada, a les 8 d’un matí en què els termòmetres assenyalaven només un grau positiu. Dessota les mantes i flassades hi ha una persona que ha optat per adaptar aquest banc públic com el seu lloc per passar-hi la nit. No sé si els Serveis Socials de l’ajuntament de Girona en tenen coneixement però tendeixo a pensar que sí, atesa la històrica bona reputació dels treballadors d’aquest departament municipal, però aquest cas concret no deixa de ser una mostra que evidencia el fet que no tot son flors i violes en aquests dies de consum i xerinola.
L’ajuntament de Girona manté el Centre d’acolliment La Sopa que arrossega problemes vinculats amb la convivència dels veïns d’aquella part del Barri Vell però per atendre les noves demandes que malauradament sorgeixen a diari ha optat per habilitar l’edifici de l’antiga UNED per a persones que dormen al carrer, especialment en aquestes dates tan poc adients per a passar nits al ras. També Càrites Diocesana, que té la seu ben a prop, ha difós una frase que posa el dit a la nafra: «En aquest portal no hi ha cap mula ni cap bou però hi ha famílies que no arriben a final de mes». La darrera postal és un record cinematogràfic ja que el tema dels pobres i el Nadal fou tractat per Luis García Berlanga a la pel·lícula Plácido, amb un grandiós Cassen interpretant al necessitat que es beneficiava del programa «Siente un pobre en su mesa» mentre intentava pagar la primera lletra del seu vehicle de minusvàlid. Postals de contrastos a les portes d’unes festes que les boires del virus no ens poden arrabassar.
Bon Nadal!
