Sovint l’origen del nom d’un poble es perd i enllaça amb llegendes i personatges històrics. «Quan els pobles no tenien nom», l’últim llibre de Miquel Martín i Serra, que arriba després del seu èxit amb la novel·la «La drecera», recull llegendes d’enginy popular fabuloses, esgarrifoses, dramàtiques i plenes d’humor.
Què l’atreu de les llegendes catalanes?
M’atrauen les llegendes en general. Primer perquè la primera literatura és la literatura oral: contes, llegendes, mites, etcètera. Les llegendes, per tant, són un vincle entre totes les llengües i cultures. A més, m’encanta aquesta barreja de ficció i realitat, de fets històrics i fabulats. Darrere una explicació de vegades pueril o fantàstica, s’hi amaga també molta saviesa i lucidesa.
Amb «La drecera» li va anar molt bé, acabarà convertint-se en llegenda.
(Riu) En tinc prou que es reconegui la feina que he fet durant vint-i-cinc anys, escrivint amb rigor i cercant un estil propi i una mirada literària. És cert que La drecera m’ha permès arribar a milers de lectors i que ha estat lloada per la crítica i ha rebut premis a obra publicada, però això no m’ha allunyat del meu objectiu, sinó que diria que l’ha reforçat.
Per què els pobles necessiten saber d’on ve el vostre nom?
Perquè això reforça la seva identitat, els permet explicar d’on venen i enforteix el sentit de pertinença. Explicar és compartir i, per tant, unir, entendre, estimar.
Quina és la procedència menys digna?
La de Tornabous, a l’Urgell, per exemple: expliquen que els veïns del poble es van quedar sense bous a causa d’una epidèmia i van anar a buscar-ne a un poble veí, Torrrelameu. Els van proposar un tracte no gens digne: les noies del poble a canvi dels bous
Quines són les llegendes més cridaneres?
En destaco una de les comarques gironines: Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos, al Pla de l’Estany. Abans eren dos pobles que es deien igual i això provocava problemes constants i malentesos continus, fins al punt que una noia es va equivocar de poble i es va casar amb el nuvi que no tocava.
Hi ha llegendes plenes d´humor?
La del poble de Godall, al Montsià. Com que el poble estava dividit en dos barris i els veïns no es posaven mai d’acord, quan va arribar el moment de triar l’alcalde cadascú va presentar el seu candidat. Per decidir qui governaria, un nen va proposar llençar una poma carrer avall i el primer que l’atrapés seria declarat alcalde. Però a mitja cursa va aparèixer un godall, és a dir, un porquet i se la va cruspir. Calia fer alcalde el porc?
Quina és la llegenda més terrorífica?
La d’Hostalric, que deu el seu nom a un hostal que va adquirir gran fama pels seus preus econòmics i els seus plats exquisits. El que no sabien els clients és que estaven menjant carn humana!
De Girona hi ha moltes hipòtesis. Amb quin es queda vostè?
M’agrada molt la figura de Gerió. És un ésser mitològic, una mena de gegant amb tres caps i tres cossos, violent, obsessionat pel poder, i bojament enamorat de la mítica Pirene.
Si saber d’on prové el nostre nom ens defineix, què diu dels gironins?
En català hi ha una dita que afirma que «el nom no fa la cosa», però jo crec que el nom ens identifica, ens singularitza i revela moltes coses. Girona és una ciutat diversa, amb moltes cares, i això queda reflectit en la diversitat de llegendes i, en part, també retrata el tarannà dels seus habitants.
