El Museu d’Història de Girona ofereix al visitant un recorregut cronològic per la ciutat romana, la medieval, la moderna i la contemporània, amb uns àmbits especials com el de la sardana que va ser possible gràcies a importants donacions dels mestres Ricard Viladesau, Josep Baró i d’altres. Aquest important equipament cultural ocupa l’edifici que antigament fou un convent caputxí, on resta perfectament conservat l’antic cementiri o dessecador, on es col·locaven els frares un cop morts fins que llur esquelet estigués llest per desar-lo al refectori compartint espai amb els vius abans de ser inhumats. (Una mostra espectacular d’aquest costum la tenim a les catacumbes dels caputxins de Palerm, on 8.000 cadàvers mig momificats donen la benvinguda al visitant). Molts gironins tenim records d’aquest edifici perquè, després de convent, fou l’Institut d’Ensenyament Mitjà (de fet l’únic institut que va haver-hi a Girona durant molts anys), amb la classe de ciències presidida per una immensa boa dissecada.

De vegades, però, el nombre d’objectes, detalls i explicacions que reuneixen les sales del museu ens priven de copsar realitats que ens apropin al nostre passat. Justament, amb un propòsit d’ampliar coneixement i divulgació d’aspectes essencials de la nostra història compartida, l’exposició Les coses que foren, que ha comissariat Sílvia Planas, fa un recorregut per la memòria, les vivències i els anhels d’una Girona que s’anava fent amb l’esforç, el treball i les il·lusions de tanta gent. Com no podria ser d’altra manera, l’exposició ret un merescut homenatge a les dones que al llarg del temps han estat força motriu de l’esdevenir de la ciutat. En aquest sentit, hi trobem una petita peça que tal vegada abans podia passar desapercebuda, com és l’anell de la comtessa Ermessenda, amb el seu nom escrit en llatí i àrab, però també el rastre d’Elionor, una de les filles de l’antiga nissaga dels Sarriera, recordada a través de restes de ceràmiques trobades durant les obres de reforma del propi museu. En aquesta línia, son interessants les pintures de dones gitanes d’Emília Xargay i Montserrat Llonch, així com la reivindicació de Teresa Suñer, la dona que l’any 1960 va traspassar una invisible línia vermella en compondre una sardana.

En aquest ventall femení que incorpora la mostra s’hi inclou la referència a les 115 dones que entre 1448 i 1449 varen organitzar un nou espai social i polític fins que s’aconseguí abolir la remença i els anomenats mals usos. Les dones varen tenir també un paper capdavanter en la defensa de la ciutat durant els setges napoleònics de 1808 i 1809, creant la Companyia de Santa Bàrbara, que es va dedicar a socórrer ferits i alimentar soldats. Una d’aquelles heroïnes, Raimunda Nouvilas de Pagés, va ser immortalitzada per l’artista Rull en un quadre que forma part de la mostra. I per exemplificar aquesta idea, l’exposició posa un èmfasi especial en la important aportació femenina al treball i al progrés, ja sigui amb el didal i les agulles de cap d’unes dones jueves que vivien al Call o amb la decisiva aportació manufacturera a l’antiga fàbrica Gròber del carrer Nou, on el 90% de la seva mà d’obra era femenina.

La primera peça de l’exposició que forma part del fons museístic i que troba el visitant a manera de benvinguda és l’àngel sense cap de la Catedral, que li fou arrencat per una bala de canó llançada pels francesos durant el setge de 1809. La que avui hi ha dalt del campanar és una obra de Ramon Carrera de 1968 (tot i que en una casa particular del carrer de la Font del Rei també hi ha una còpia situada ben a la vista dels passejants). El final del recorregut, però, és alegre i de colors, ja que sota el lema Somriu: una ciutat de postal s’exposen les màquines que s’empraven els anys 60 per servar la memòria i un mostrari de postals de Girona, un vell costum que els mòbils han fet desaparèixer. Fins el proper diumenge encara hi ha temps per veure aquesta mostra del nostre passat i la nostra gent. No se la perdin!