Xavier Casas deixarà avui la secretaria general del sindicat UGT després de sis anys en el càrrec. La setmana vinent es reincorporarà a la seva plaça com a funcionari de recursos humans a la presó de Wad-Ras després d’haver dedicat setze anys al sindicalisme.

Li ha tocat viure una època moguda?

Sí, temps complicats. Portem més d’una dècada de precarietat, la crisi pandèmica de la que no acabem de sortir ... i una situació política difícil, que va portar la meva antecessora en el càrrec, la Dolors Bassa a la presó de forma immerescuda.

Al sindicat també les han passat magres...

Hem fet una reorganització del sindicat a nivell de tot Espanya, que ha afectat a Girona, amb una reducció de la estructura. S’ha tirat endavant, i seguim sent la primera força sindical a les comarques gironines.

Costa fer sindicalisme en temps de pandèmia?

Ho estem patint molt. En l’àmbit sindical, és imprescindible el contacte personal, ja sigui amb els treballadors que tenen problemes, les negociacions amb la patronal... també ho hem notat en la mobilització al carrer, o en la celebració d’actes i congressos. Tenim ganes de tornar als carrers sense restriccions.

La pandèmia ens ha fet veure que tenim una excessiva dependència del turisme?

Sí, però som molts els que feia anys que avisàvem dels efectes d’un monocultiu del sector serveis i del turisme a Girona. A més, és dels sectors més precaris que hi ha, i els efectes de la pandèmia l’han castigat durament. Sempre hem defensat un sector industrial fort i modern, i a les comarques gironines també tenim bons exemples en aquest sentit.

També hem vist com indústries vinculades a famílies empresàries gironines han venut el negoci a multinacionals.

Això no passa només a les comarques gironines. Aquest desarrelament empresarial em preocupa, perquè les empreses familiars estan vinculades al territori i això s’acaba notant en molts àmbits.

Al començament em parlava de la precarietat del mercat laboral. Hi ha solució?

Tot va començar amb unes reformes laborals que van desequilibrar la balança de la negociació col·lectiva que van comportar la creació d’una nova classe, la dels treballadors pobres. Hem vist cada vegada més persones que, tot i tenir feina, no arriben a final de mes. Esperem que la nova reforma laboral tiri endavant i es reequilibri la balança, i puguem anar a una recuperació de poder adquisitiu, que ha patit una davallada dramàtica els últims anys.

Entén la reticència d’alguns partits a donar suport a la reforma laboral?

Entenc que pertany a l’àmbit del tacticisme polític i com a sindicalista se m’escapa. El que necessita la societat són acords el més amplis possibles, i és el que s’ha fet entre sindicats, patronal i govern. La reforma pactada és una millora, i no ho pot negar ningú. No entenc les reticències d’alguns partits a aprovar-la.

Per pactes com aquest, hi ha qui diu que els sindicats majoritaris formen part de la «casta dirigent»...

És un desconeixement de la història. Què s’hauria aconseguit sense organitzacions com la nostra i amb gent que va picar pedra i va donar la cara per aconseguir drets per a tots els treballadors. Som un sindicat amb 130 anys d’història, membres del qual han estat perseguits, represaliats i morts. Com qualsevol organització, podem tenir llums i ombres, però, en conjunt, els que en formem part podem defensar la feina feta amb orgull i la cara ben alta.