Ponç Puigdevall, un crític literari tan temut com admirat, publica «Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir», una selecció de les ressenyes que ha anat publicant a la premsa des del 1991 fins avui mateix, la gran majoria corregides i renovades. Amb aquest recull, Puigdevall arriba a traçar un mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys
Vostè és un crític despietat: l’han amenaçat mai?
Una vegada em van dir que em trencarien les cames, que m’enviarien uns sicaris i que m’assassinarien.
El veig bastant viu, no sembla que ho complissin.
Sembla que no. No li diré el nom de qui ho va fer, però es tractava d’un poeta que havia escrit una novel·la i pensava que el crític de narrativa seria tan tolerant com el de poesia. Vaig dir que no m’agradava la seva novel·la i després m’enviava correus d’aquests.
I quantes vegades l’han intentat subornar?
Mai, ni una sola vegada. Ningú vol subornar-me.
Quin és l’error més habitual dels escriptors?
Oblidar que existeix una cosa que es diu ritme de la prosa.
Fer de crític impedeix gaudir de la lectura?
Jo sempre gaudeixo dels llibres que llegeixo. Quan ho passo malament és després, quan he d’escriure sobre el que he llegit. Un crític és només un lector que escriu. De fet, tots es lectors són crítics, el que passa és que hi ha una subespècie, que és el lector que escriu sobre el que ha llegit.
El crític literari té l’obligació d’escriure bé?
Almenys ho hauria d’intentar.
I tanmateix, hi ha crítics que escriuen malament?
Jo diria que sí.
Com defineix els premis literaris actuals?
Hòstia. Doncs que si ets una dona que té una mare que ha sigut cuinera i una àvia que va ser violada pels moros en la guerra civil, tens força opcions de guanyar un premi.
Per què les dones ara guanyen tants premis?
Em penso que ja li he contestat fa un moment.
Té raó la Pilar Rahola d’enfadar-se quan la qualifiquen d’escriptora mediàtica?
La Rahola? Fa molt de temps que no la llegeixo. Potser ha millorat. Vostè la deu haver llegit, ho deu saber.
Jo? Un respecte, escolti. Per qui em pren?
Així, no podem saber si ha millorat respecte temps anteriors?
Seria una sorpresa. I a vostè, quina és la darrera vegada que un escriptor l’ha sorprès?
D’aquesta temporada, el que recomanaria profundament és «La verda és porta», de Joan Todó. O «Infern, purgatori, paradís» de Jordi Ibañez. Aquest llibre a vostè li agradaria especialment, perquè hi trobarà en Jordi Pujol fent coses molt rares.
Què és això que en diuen «literatura de qualitat»?
Hòstia, deu ser la literatura de tota la vida, no? «La Regenta» és literatura de qualitat?
Jo diria que sí.
Doncs deu ser això.
A Catalunya la política influeix en la popularitat d’un llibre en què els mitjans se’n facin ressò?
Diria que no, la situació cultural és tan trista, que ni la política importa. En canvi, al revés, sí. Per exemple, del llibre que li comentava abans, «Infern, purgatori, paradís», no se’n parla malgrat la seva immensa qualitat, perquè hi ha política a dins.
Com es veu la política catalana des d’Astúries, on viu envoltat de natura i un ramat d’ases?
Tinc la gran sort que aquí no m’assabento de res, sobre la política catalana. No sé com va. De tant en tant veig la geganta del pi, que surt a la tele, però això és tot.
És difícil no veure-la.
Grossa ho és, sí.
Quin llibre salvaria d’un incendi en una gran biblioteca?
Segurament alguna novel·la de George Simenon.
