«El món ha canviat, l’escola no pot continuar igual»

Conec professors universitaris que diuen que els estudiants els arriben cada vegada més ignorants.

És possible. El primer que hem de fer és reconèixer que tenim un problema, que és la desvinculació dels joves d’allò que els volem ensenyar. No els interessa. Poden aprovar els exàmens, però no ho viuen, i en conseqüència l’aprenentatge té la qualitat que té.

Per què no s’hi vinculen?,

El món ha canviat. No té res a veure el que nosaltres experimentàvem amb el que experimenten ara els joves. Hem de ser empàtics amb els joves a l’hora de dissenyar els currículums, perquè s’hi vinculin. Hem d’entendre quin és el seu món fora de l’institut.

Com és aquest món exterior?

Fora de l’institut el jove ho personalitza tot: la música que escolta, a qui segueix a les xarxes... té una vida a mida. I quan arriba a l’institut, tot això canvia. Tampoc no vull dir que ho hagi de tenir tot a mida, només remarco la diferència que tenen entre la vida a l’institut i fora d’ell.

Quan nosaltres estudiàvem, ningú es preocupava de si ens agradava, tocava estudiar-ho i punt.

Correcte, i ens deien que si estudiàvem trobaríem feina. I tenien raó. Digui-li ara a un jove que si estudia tindrà feina. I no només això.

Què més?

Vostè potser escrivia alguna carta a amics o a amigues. El jove d’avui, envia un missatge de veu. Aquest jove a més, té un assistent personal que es diu Siri. I no consulta l’enciclopèdia perquè la té al mòbil. El món ha canviat, l’escola no pot continuar igual. Ja ha avançat, però ens hem de plantejar si ho ha fet prou.

Quina altra cosa podem fer?

Passar de transitar de la lògica de les matèries a uns espais d’aprenentatge basats en l’entorn. Naturalment, treballant els continguts. Si no ho fem així, passarà el que ja està passant: no saben res.

Deixem els alumnes i parlem dels pares: els d’avui són diferents?

Els pares d’avui tenen menys instruments que els d’abans. Els d’abans tenien una forma més intensa d’accedir als fills, ja que estaven molt més controlats: família, activitats extraescolars, esplai, i aquí s’acabava. Avui hi ha mòbils i tauletes que formen part de la seva vida, així que les famílies ho tenen més complicat.

Li preguntava en el sentit que potser els pares d’avui no tenen al mestre com una figura tan respectable

És possible que s’hagi transformat la visió que es té del professor. Si és així, hauríem de reflexionar per quins motius.

No és per assenyalar, però: hi ha res més terrorífic que un grup de Whatsapp de pares i mares d’alumnes?

He, he, això és terrorífic, però hi ha altres elements que ho són. Hem de reconèixer que als centres a vegades també passen coses que no estan bé. Em refereixo a incomprensió mútua entre el col·lectiu de professors i el d’alumnes. I què me’n diu de Twitter? Un altre element que pot difamar o demonitzar una persona.

«Educar per la vida»? Però si la vida és cada cop més incerta.

Si la vida és incerta, més enllà d’aprendre matèries -que ho han de fer- vol dir que a més de l’àmbit professional trobaran un àmbit social i un de personal. Tot està lligat, i si no ho sabem resoldre bé, ens podem fer mal o fer-ne als altres. L’escola actual ha de preparar per a tot això.

No el puc deixar escapar sense preguntar-li pel pacte per la immersió.

El català ha de ser la llengua vehicular de l’educació. És la llengua del país i en la que ens hem de centrar. Tots els esforços que es facin per mantenir i aprofundir en aquesta línia, seran benvinguts. Una altra cosa és que es dominin també altres llengües en acabar l’educació obligatòria.

El pacte és una bona eina?

És una eina realista. El problema del català no és a l’escola, és l’ús social que se’n faci.

A Waterloo no ha agradat gaire.

Això ja és una qüestió política en què no entro. Parlar de Waterloo és parlar també d’una visió concreta de la societat, totalment respectable.