De l’aclamació a la condemna

Recordem i celebrem aquests dos fets el diumenge de Rams o diumenge de Passió, pòrtic de la Setmana Santa, que culminarà amb el joiós «Al·leluia» pasqual, anunciant i cantant la resurrecció del qui, aclamat i condemnat, ha vençut la mort i és el Senyor de la vida, o que –més ben dit– és la Vida.

Les dues experiències d’aquest diumenge, viscudes per Jesús i els seus primers deixebles, es reprodueixen en l’experiència personal i comunitària dels qui al llarg dels segles han estat i som els seus nous deixebles. Som valorats perquè confiem en Crist, l’estimem i el seguim, i per això des de sempre ens hem esforçat per estimar tothom, i sobretot hem acollit i atès els pobres, els malalts... Però alhora, durant tots aquests segles, hem estat perseguits, rebutjats, denigrats, i sovint hem hagut de passar per la trista experiència d’haver estat foragitats de la ciutat, apartats del poble, amb el crit de «desapareixeu! Desapareixeu i retireu-vos a les sagristies...!».

Tanmateix, cadascun de nosaltres vivim també moments d’eufòria, d’aclamació, en els quals donem la benvinguda a Crist en la nostra vida, joiosos en la seva companyia... per passar al rebuig, a foragitar-lo de la nostra vida i a carregar-li la creu de les nostres incoherències i pecats.

Més encara: quan escoltarem la lectura de la passió, amb les actituds i reaccions dels personatges que van apareixent en la narració, ens hi podrem sentir identificats. Quines són les nostres actituds davant del Senyor, avui? A qui ens assemblem? A Pere, que el negà, però plorà el seu pecat? Als deixebles acovardits, que el deixaren sol? A les dones valentes que fan el que han de fer? O potser, en alguns moments, als jutges i botxins?

No ens hem trobat rentant-nos les mans com Pilat, per no assumir responsabilitats? [...] (extret del Full Parroquial d’aquesta setmana).