El veterà periodista Manuel Campo Vidal, rostre dels noticiaris de TVE i d’Antena 3 durant molts anys i moderador d’uns quants debats electorals, protagonitza el documental «Manuel Campo Vidal: pasión por la Comunicación», que es va estrenar el 28 de febrer i es pot veure a Filmin
Li puc dir «mestre»?
He, he, tinc molts alumnes llatinoamericans i fan servir molt maestro, però també em diuen de tot: doctor, doctor don Campos... N’hi ha un de marroquí que em diu doctor Alcampo. No el corregeixo, perquè em fa gràcia.
És mal senyal quan a un li fan un documental sobre la seva vida?
Deia Pérez Rubalcaba que a Espanya s’enterra molt bé. Més d’un, quan li donen un premi a la trajectòria, s’espanta perquè considera que l’estan fent fora. Jo no, jo ho agraeixo. I com que la meva trajectòria coincideix amb el final del franquisme, la transició i la democràcia, serveix per repassar la història del país.
Per què té passió per la comunicació?
A dotze anys ja volia ser periodista, i la meva mare em deia que no, perquè no pararia quiet enlloc. I tenia raó. Continuo tenint passió per la comunicació. Avui donaré dues classes, i m’agrada tant escriure una crònica com fer un programa de ràdio o presentar les notícies a la TV.
Amb els anys no es perd passió (i parlo només de la comunicació)?
(Riu) Amb els anys no es perd passió en res que tonifiqui i que permeti expressar la teva personalitat.
Per què més sent passió?
Per la família i pels amics, que són com una segona família.
La família ha patit la seva passió per la comunicació?
Segurament que sí, d’una manera o altra. Tenir una parella que també és periodista, ajuda molt, perquè entén que en aquesta feina a vegades s’han de sacrificar coses personals. Els deu passar també als metges, als policies i a tota la gent que necessita viure la seva professió amb passió i intensitat.
I el dia té només 24 hores.
Tothom que té una activitat intensa, acaba reduint temps de les relacions personals. Per sort, no gasto temps en anar de cacera, ni en fer esport, ni en fer grans excursions.
El director de Vilaweb em va dir aquí que un periodista ha de prendre partit.
Pot prendre partit si vol. Però crec que és bo que el periodista tingui neutralitat. Almenys, si aspira a tenir credibilitat.
Es va quedar mai en blanc, en un directe televisiu?
En blanc en blanc, no, perquè sempre portes uns papers per poder mirar si cal. Pateixes més quan passa al revés. Una vegada el regidor del Telediario em va dir «vés parlant de Brussel·les fins que jo baixi la mà». Quina mala estona vaig passar.
Ho imagino.
O el dia que, ja tancant el Telediario, va arribar la notícia de la mort d’Alejandro Goicoechea, l’enginyer que va inventar el Talgo. Em van dir que donés la notícia, que de seguida entrarien les imatges. Però les imatges mai no van entrar. Vaig començar a explicar que Talgo significa Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol, que Oriol era l’empresari i Goicoechea l’enginyer... Ja no sabia què més dir, estava a punt de dir «Papá, ven en tren».
Vostè és de la Franja i parla un català perfecte. Potser és millor no obligar?
Tinc doble nacionalitat, aragonesa i catalana (riu). Em sap greu que a l’escola es treguin hores d’ensenyament del castellà. El català s’ha de parlar i escriure bé, però el castellà també, i molts nens no l’escriuran o parlaran prou bé quan siguin grans, i això els perjudicarà professionalment, n’estic segur. Perquè el parlen 600 milions de persones, i si no coneixes prou l’idioma, estàs perdent oportunitats.
Com a expert, què pensa de TV3?
A vegades sembla més una TV privada que pública. Malgrat això, té alguns programes que respecten el pluralisme.
Quin paper ha tingut el periodisme català en el procés?
En general, els mitjans, no només a Catalunya, estan molt atrinxerats. La seva dependència d’ajudes públiques i publicitat institucional, els fa dependre molt de les posicions oficials. Per tant, quan fa anys el procés anava cap endavant, molts mitjans s’hi alineaven. Fins i tot algú va saludar l’audiència amb un «bon dia, ciutadans de la república catalana».
