Aquelles carreretes em tenien intrigat. Cada vegada que apareixia en un acte de campanya electoral, Joe Biden arribava al trot, tal vegada per a oferir sensació de joventut, però més d'un pensaria el contrari: que venia corrent perquè tots els actes l’enxampaven al lavabo per culpa de la pròstata. Amb la dentadura artificialment blanca succeïa una cosa semblant: en lloc de dotar-lo d'aspecte juvenil, el convertia en protagonista d'un espot de Corega. Entre unes coses i altres, el món es dividia entre els qui creien que Biden tenia noranta-cinc anys i els qui juraven que no podia tenir més de vint; dues postures irreconciliables, dos bàndols destinats a enfrontar-se un dia. Fos com fos, va ser tot un, sortir elegit i deixar de córrer, per tant, o bé va esmenar els seus problemes d'incontinència o ja no li calia demostrar que podia córrer els set metres llisos sense ensopegar, fins i tot sense defallir, cosa que ens ha furtat veure’l al trot per les cancelleries mundials.

Quan més a punt va estar de recordar els seus dies de corredor en campanya va ser quan va ser abordat per Pedro Sánchez en els passadissos de no recordo quina cimera. El president dels EUA, amb expressió de pànic, ni tan sols va girar la vista cap a aquell desconegut que li parlava en un idioma ignot, i va encertar només a accelerar el pas. Sánchez, lluny de rendir-se, el va perseguir fins on va poder, però no va aconseguir ni una trista mirada de reüll. Van ser els deu segons més importants de la diplomàcia espanyola en els últims anys i alhora els deu segons de major terror de Joe Biden en tota la seva vida. Ressonen encara en les seves oïdes les estranyes paraules d'aquell personatge anònim al qual -un senyor com Biden sap reconèixer aquests detalls- tan bé li quedava el vestit.

-Me, Pedro. You, Joe.

No va començar bé el mandat de Biden. L'endemà de ser elegit, milions de persones de tot el món se n'alegraven. No pel seu triomf, sinó perquè ja era grandet i la vicepresidenta era una dona, així que, amb una mica de sort, no arribaria al final del mandat i per primera vegada hi hauria una dona al comandament del país més poderós de la terra. Així de macabre ho expressaven per les xarxes. Per si fossin poques alegries l'avançada edat del president electe i el sexe de la vicepresidenta, asseguraven que aquesta era negra. Recalco «asseguraven», perquè he vist suecs més foscos després de tres dies de platja, que Kamala Harris, tot i que no seré jo qui li negui la negritud a ningú, en temps de gènere fluid també ha de poder ser-ho la raça.

El primer conflicte seriós de Biden no podia ser en cap altre lloc que a Ucraïna, no per res el seu benvolgut fill va ser nomenat directiu d'una empresa energètica d'aquell país mentre ell exercia de vicepresident. Biden JR s'embutxacava 50.000 dòlars mensuals, -segons s'ha sabut gràcies a certs correus electrònics- en gran part gràcies a qui aquest cridava the big guy (el tipus important), que li obria portes i que no era un altre que papà, el mateix que ara dirigeix el país i fa costat a Ucraïna. Dit quedi tot a manera d'anècdota insignificant, que un és català i des de Jordi Pujol està més que acostumat a nens que s'aprofiten del poder de papà. Això és tan català com el pa amb tomàquet, encara que els americans es pensin haver-ho inventat tot.

En la videoconferència que Biden va mantenir fa un unes setmanes amb altres líders mundials per a tractar el conflicte d'Ucraïna, no hi van participar ni el seu fill ni Pedro Sánchez, sense que se sàpiga quin dels dos va insistir més per a ser-hi present. Tots els intents de Sánchez en aquest sentit van ser en va, amb Biden arribant a ocultar la seva pròpia identitat.

-Yes?

-Me, Pedro. ¿You, Joe?

-Errr... Sorry, yo ser señora de limpieza. Biden vacaciones. Playa. Fiesta. Él nunca regresar.

Dies després, Biden, el tipus important, va prendre part en la cimera de l'OTAN que es va celebrar a Brussel·les. En previsió de la probable presència en la mateixa del president espanyol, va estar durant dies entrenant de nou els set metres llisos, així que no li va ser tan fàcil a Pedro Sánchez repetir el parany.

-Me, Pedro. You... ¡Joe! ¡Joe! ¡Espera! ¿A dónde vas? ¡No corras!

La cimera havia de ser una bona ocasió per a veure si el món està en bones mans, però va servir només per a comprovar que el POTUS està en bona forma. Caldrà estar atent d’aquí endavant a qualsevol gest de Biden, però més encara a l'absència de gestos, no sigui que ens passi com en aquell conte de Roberto Fontanarrosa en què la premsa elogia la fermesa i enteresa d'un líder mundial, sense un sol parpelleig que comuniqués cap de les seves emocions, amb una fredor tal que el convertia en l'home indicat per a manejar el difícil moment mundial. Ni tan sols vuit hores veient la desfilada de tropes van aconseguir fer-lo flaquejar. El líder portava dues setmanes dissecat.