Diari de Girona

Diari de Girona

Petros Márkaris Escriptor

«Començo a escriure partint d’alguna cosa que m’enfada moltíssim»

«Començo a escriure partint d’alguna cosa que m’enfada moltíssim» José Luís Roca

L’autor publica una sèrie de relats que coincideixen amb la por al coronavirus, «Quarentena» (Tusquets), el primer episodi del qual presenta el seu detectiu Jaritos investigant un assassinat alhora que, al confinament, la seva dona fa un jersei per al nét que ara domina l’escena on és mou l’avi.

Vostè té néts?

No, jo no tinc néts. La meva filla ni tan sols està casada. I jo ja no tinc l’esperança de convertir-me en avi, perquè no la veig gaire il·lusionada amb el matrimoni.

Però sí que està molt il·lusionada amb el cinema.

És així. És cert.

I vostè també.

Bé, jo vaig treballar com a coguionista a moltes pel·lícules, al voltant de 10. També vaig desenvolupar una amistat personal amb el cinema i ara, el 7 de juny, vaig a Istanbul perquè la meva filla està preparant un festival de cinema grec, amb pel·lícules de 1960 als anys 80. A mi m’han demanat que presenti una pel·lícula de Theo Angelopoulos i per això hi aniré.

Quina és la influència del cinema a la seva ment o als seus llibres?

Angelopoulos s’enfadava amb mi i em deia: «Som amics des de fa anys, hem col·laborat en els guions de moltes pel·lícules meves i no has après res de mi». I jo solia dir-li: «Bé, és que estava molt ocupat corregint els teus guions. Per això». I aquest és sempre l’acudit entre nosaltres. Però la darrera vegada que vam estar junts, a Venècia, va sorgir una altra vegada l’acudit i jo vaig reflexionar: «No és cert». Perquè, si et fixes en alguns episodis de les meves novel·les, no són episodis en el sentit estrictament literari, sinó que són plans de seqüència. I la tècnica del pla seqüència la vaig aprendre precisament d’Angelopoulos.

I a la seqüència de l’escriptura, això també funciona?

Al començament veig l’escena. Tot a la novel·la ha d’explicar una història molt concreta per a cada episodi. El que està passant a cada capítol és una història que comença i acaba.

I abans d’escriure, com sap que ja té una història?

Hi ha dos tipus de començaments diferents. Un d’ells és que he de començar amb una mica de política o d’economia, una cosa que m’enfada moltíssim, i aleshores sé que he de contar una història per provar de calmar-me. I el segon és que tinc una idea o una història general a la meva ment, de la qual no en conec els detalls, i vaig avançant i descobrint detalls d’un capítol a un altre. Això passa perquè jo no sóc el narrador, és Jaritos. Vaig descobrint la continuació de la història.

En aquesta història en concret, de seguida ens fica en matèria. Per la covid. I en començar el llibre de seguida compartim la realitat dels personatges.

Sí, perquè el que crec que ens connecta és que tots hem passat per la mateixa situació, en les mateixes condicions. Per això el coronavirus és tan familiar per a tothom. Si el lector no tingués la mateixa experiència, no ho entendria com ho entenc jo. El que vaig intentar fer a la primera història de Quarantena és ficar-li una mica d’ironia, un tipus d’humor que fes riure. Perquè sempre vaig tenir la sensació que ens hauríem de donar un respir i per a mi l’humor és donar-nos un respir.

En aquest primer capítol, l’humor entra en una circumstància molt especial: quan s’estava morint molta gent.

Sí. Sap què és interessant? Si ets una parella on hi ha un home que treballa, en el que sigui, i la dona és mestressa de casa i té cura de la seva família, el temps que passen junts és des que ell acaba de treballar fins que se’n van a dormir. Com que això es converteix en una rutina, ells estan satisfets així. Però quan des del matí fins a la nit estan junts, tot es complica per a tots dos. I intento explicar aquesta situació a través de l’humor i de la ironia.

Aquesta ironia està en aquesta imatge en què ella teixeix un jersei i Jaritos investiga un assassinat.

Sí, és així. Però ell és incapaç de bregar amb la tecnologia i a ella se li dóna molt millor. Per això Jaritos diu: «Bé, ella va aconseguir completar el que havia començat i jo encara no arresto l’assassí. Estem tots dos a casa i ella és més capaç en allò seu que jo en allò meu». Jajajajaja.

En algun moment del confinament es va sentir part de les persones que van témer per les seves vides?

Per mi la salvació va ser que, per sort, tenia idees per escriure. Així que, encara en condicions de confinament total, jo treballava cada dia. Treballava des de les 10 fins a les dues i de dos quarts de cinc a dos quarts de vuit. Sempre. Mai vaig deixar de treballar i aquesta va ser la meva salvació. La part complicada per mi eren les nits, perquè jo estava acostumat a sortir, prendre una copa de vi amb els meus amics, xerrar amb ells sobre política, literatura… I no podia fer-ho. I passar les tardes-nits només a casa, llegint llibres o veient Netflix, no era igual.

El vaig entrevistar fa més d’un any i el nét de Jaritos ja havia nascut. Aquí es fa molt protagonista perquè necessita roba, cures, etc. Creix dins una família… i una novel·la.

Quan la següent novel·la aparegui en espanyol, veurà que aquest nét no s’ho passa bé. Pateix perquè el pare i la mare estan sota molt estrès i la situació a casa no és tranquil·la ni agradable. El pare és metge i està molt estressat per lal covid. La mare és advocada i totes les seus judicials estan tancades, i ella es desespera perquè no pot treballar. Aquesta tensió entre ells té un efecte sobre el nen. El nen està enfadat, l’àvia intenta calmar-lo però no ho aconsegueix... Això passa en moltes famílies. Aquí, a Espanya, també.

Llegint els seus llibres, fa la impressió d’estar entrant a casa seva. Com ha aconseguit traslladar aquesta impressió al lector?

És perquè constantment visc amb aquesta família, sobretot amb Jaritos i la seva dona. Una dona, per cert, que és igual que la meva mare. Si coneixes la dona de Jaritos, coneixes la meva mare. Fins i tot quan no escric segueixo vivint amb ells. Així que quan llegeixes la novel·la veus la meva relació personal amb la parella.

Però no el relaciono amb assassins. Vostè és el bo.

Sí, potser jo sigui el bo. És com si jo fos l’amic d’esquerres de Jaritos

Compartir l'article

stats